MÓN ANIMAL O LA CULPA ÉS DE LA DEMOCRÀCIA...

Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca...

De primer va ser Llach, Lluís, després vaig descobrir accidentalment Martí i Pol, Miquel recitat per Flotats, Josep Maria a dintre d'un Long Play del cantautor de Verges. I, de tant en tant, em venen a la memòria aquests extraordinaris versos.

La setmana passada, sense anar més lluny, vaig entrar a una de les oficines que l'amic Enric Portalés té a Vila-real (és una forma de dir que La Caixa, la Caixa Rural de Vila-real, encara no l'han venuda/lliurada a un banc de l'altra punta peninsular) a realitzar un reintegrament, és a dir, l'única operació bancària que solem fer la majoria dels contribuents de la ciutat que tenim la sort de treballar, mentre un altre client, cara a la dependenta de la finestreta central, continuava realitzant el seu particular míting post-electoral...

Un, que sempre va de pressa i no sol fixar-se massa en els personatges ni en la gent que no coneix -que, malgrat tot, és majoria també a Vila-real- anava a la seua i no parava compte de les barbaritats (castellanes, en aquest cas!) que anava soltant l'individu... fins que, en el moment que una amable jove començava a atendre'm des de la finestreta de la dreta, vaig començar a fer força amb els llavis perquè l'instint començava a demanar la paraula.

- Y la culpa de la crisis, de la delincuencia, y de toda la miseria a la que nos están condenando los políticos, la tiene la democracia... 

Arribats fins aquest punt, ja no vaig poder: Escolte, senyor, no és per res, vosté quina professió té?

-Soy mecànico en paro, ¿por qué lo dice?

-Home, doncs perquè açò de l'economia i la política sembla que és com el futbol, cadascú té la seua opinió però hi ha opinions, com ara la seua, que per mi no tenen cap valor...

-Oiga, un respeto...

-Com a mecànic, tots els respectes que vullga, però això que acaba de dir no té ni cap, ni peus.   Vosté sap quins estats, a més d'Irlanda (que va ser una colònia britànica fins ben entrat el segle XX) han estat intervinguts pel Banc Central Europeu?

-Sí, Portugal y Grecia y pronto le tocará a España...

-Efectivament. I sap quins règims polítics van tenir portuguesos i grecs fins el 1974 i Espanya fins la mort de Franco al 1975? La dictadura... No serà que pobresa i dictadura tenen moltes coses en comú i que, en canvi, els estats més rics són també els que han gaudit de més anys seguits de democràcia?

-No lo sé. Pero,  ¿usted sabe lo que pasó en tiempos de los Reyes Católicos?

-A mi, senyor, per explicar Història a un institut de Secundària me paguen i tot, sap...

Vam coincidir a l'eixida de l'oficina bancària, li vaig demanar disculpes per discrepar, tot dient-li que no era res personal però que estava molt equivocat en la seua argumentació... Va acabar dient-me que ell sempre havia votat Felipe González, però que darrerament estava molt desenganyat de la política des que era a l'atur i que havia decidit no votar, però que no era un fatxa, ni molt menys...

Ahir al vespre, escoltant Vicent Usó (presentador) i Jordi Colonques (autor) vaig pensar amb ell: "Món animal"!

Us recomane aquesta novel·la d'un jove però gran autor vila-realenc, on narra unes històries tan reals com la vida quotidiana.