DE LA PRODUCCIÓ A LA DISTRIBUCIÓ

No, no ens enganyem, no és un problema de producció, sinó de distribució. No és un problema d'excel·lència productiva, de produir millor, sinó de monopolis, privilegis i dictadura dels mercats financers en connivència amb governs anomenats democràtics (europeus i nordamericans), dictadures comunistes (que li pregunten al Premi Nobel de la Pau pels Drets Humans a la Xina) i populistes de divers pelatge (des de Chaves -por què no te callas?-, a les pseudodemocràcies ex-soviètiques de l'Est).

Des de fa una dècada, la Xina, és a dir, el món, s'ha decantat envers l'economia productiva, de manera que, a dia d'avui, tenim més productes que mai (no sempre de la millor qualitat)... Malthus es va equivocar, ja que totes les seues prediccions del segle XIX s'han complit als inicis del XXI, però a l'inrevés: mentre els aliments i els productes de consum han crescut en progressió geomètrica, la població només ha crescut en progressió aritmètica i gràcies al tercer món (que ens ajuda a fer el relleu generacional i ens aporta mà d'obra baratíssima), perquè al primer la mortalitat ja supera la natalitat (per l'augment de l'esperança de vides que ha creat una gran bossa d'ancians de la tercera edat com mai s'havia vist al món desenvolupat)...

Aleshores, quin és el problema? L'avarícia, ni més ni menys. Rastregeu pobles i ciutats i en totes trobareu algun monument a la crisi actual: un fàbrica occidental que ha acomiadat a tots, o a més de la meitat, dels seus treballadors, però segueix operant a la Xina Comunista (comunista en quant a la política dictatorial de Partit Únic, però egoïstament capitalista en l'apartat econòmic), una plaça cèntrica al bell mig d'una ciutat construïda recentment en país tercermundista deslocalitzat per una empresa d'ací , però amb els pitjors materials d'allà, i que ara mateix presenta un aspecte lamentable -amb tots els cantos de les peces del terra descantellades i les verticals més encara- (la Plaça Major de Vila-real és el paradigma de la deslocalització productiva, de la mala qualitat dels materials importats i del pitjor capitalisme que se practica a l'actualitat: és molt dura aquesta afirmació, però no pot ser més real) i que ha pagat l'erari públic a preu d'or, amb els impostos dels contribuents retallats i amb el consentiment d'uns partits polítics teòricament democràtics (perquè els seus representats han estat escollits pel poble) que porten fent genuflexions a les grans multinacionals des de fa més d'una dècada...

Tant el capitalisme nordamericà, com el comunisme soviètic van acabar transformant-se en Imperialisme pur i dur (i això que volien substituir els vells imperis colonials decimonònics!): el somni rus de domini del món el va continuar els Estats Units i, ara, sense complexes de cap tipus l'ha recollit la Xina, amb el problema que si bé els primers parlaven d'igualtat, d'una societat sense classes i bla, bla, bla... els segons (els nordamericans) de la mà invisible del mercat, de la llei de l'oferta i la demanda, de democràcia, liberalisme ben entés (recolzant dictadures de tant en tant, com la franquista, la pinotxetista, etc.) i bla, bla, bla, els xinesos no parlen de res, només s'han dedicat els darrers anys a guanyar diners, a comprar deute europeu i nordamericà i a comprar el silenci de la Internacional Capitalista (l'única "internacional" que ha triomfat al llarg de la història) acollint al seu territori tota classe d'empreses i negocis, mentre la legislació laboral i mediambiental és, com a mínim, de mitjans del segle XIX quan Watt, Stephenson i d'altres inventors anglosaxons van començar a impulsar la Revolució Industrial...

Les retallades en mà d'obra, en salaris, en pensions, etc. són el peix que se mossega la cua: a més retallades, menys consum; a menys consum menys beneficis; a menys beneficis, menys aportacions en impostos que, a la vegada, provoquen noves retallades i més crisi, més recessió i més atacs dels Senyors dels Mercats.

Els poders mundials s'haurien de dedicar a globalitzar la igualtat d'oportunitats, la democràcia, la cultura i els salaris dignes i no únicament els mercats, l'especulació i totes les pràctiques més brutals del sistema capitalista, un sistema que només se justifica quan s'implanta en benefici de la majoria, és a dir, de l'Estat del Benestar amb polítiques reformistes d'intervenció estatal per compensar les desigualtats socials. La resta, és a dir, tot el que estan fent i proposant des dels governs de  la socialdemocràcia descafeïnada i del liberalisme conservador és més del mateix: generació de misèria amb externalització productiva, deslocalització econòmica, proletarització de la mà d'obra i marginació de la joventut europea que és, en definitiva, la primera víctima d'aquesta primera crisi global de la Humanitat.