RUMORS

Mortes les festes, s'acabaren els rumors. A Vila-rumors, un poble perdut en la geografia comarcal on tots els veïns eren fans de Rafaela Carrà, s'havien escampat molts rumors, darrerament. La gent sempre havia estat xafardera per aquells indrets, però les darreres setmanes la cosa havia pujat de to, d'un to sempre tendent a l'exageració en un mateix sentit.

Resulta que Vila-rumors era un poble on tothom sabia qui se gitava amb qui i, per tant, de qui eren les banyes que portaven algun(e)s. Els preferits del personal eren els personatges públics i, sobretot, els regidors i regidores, ex-regidors i ex-regidores, així com qualsevol conciutadà relacionat amb Ca la Vila, de manera que el mateix dia que ens vam assabentar la meua dona i jo què ens havíem separat, també se va dir que un ex-alcalde havia fet el mateix, un altre se n'havia anat amb una persona del mateix sexe, un segon amb una ex-reina de festes i un tercer tenia previst celebrar un matrimoni gay a València ciutat.

Però, com als contes i als encanteris, en passar festes tot va tornar a la realitat. El que subscriu va tornar al seu cau i els ex-alcades a la seua situació civil anterior a la setmana festera del rumors. Ara se comenta que, tal vegada, també s'haurien de suprimir les festes, la Junta de Festes i, per tant, ens estalviaríem un bon grapat de rumors sense fonament i, sobre tot, de diners públics municipals que van molt escassos en aquestos temps de Xafardocràcia.

De tota manera, encara en circula un que diu que a partir del 20-N, s'acabarà la crisi, tornarà a lluir el sol pertot arreu i els gossos tornaran a ser lligats amb llonganisses: quina creu!

VILA-REAL AMB "V" DE VICTÒRIA (2-0)

Anit va tornar la V de Vila-real, la V de victòria al Madrigal en forma de tres punts fantàstics que allunyen, momentàniament, la sensació d'abisme futbolístic de la setmana anterior. De tota manera, el Mallorca va donar guerra fins el final, potser amb pocs arguments futbolístics, potser aprofitant els nervis d'un Vila-real indecís amb un escàs fons d'armari físic, idees mínimes i escassa memòria futbolística d'uns temps recents en què la pilota se combinava amb facilitat, rapidesa i eficàcia.

Anit, però, només va retornar, això, la victòria, els tres punts, que ja és molt. Ara, a poc a poc, esperarem el Godot del futbol ja que, com la trama repetitiva de l'obra dramàtica de Samuel Beckett (Tot esperant Godot), el partit d'anit també va ser això, el tedi, l'avorriment, per no dir el fàstic, la carència de significat del futbol practicat pels equips de dos entrenadors necessitats de carinyo i dos equips necessitats de punts.

El Vila-real, però, va eixir amb l'aliniació de gala, si coincidim en què el futbol és cosa de gent jove i ràpida. I això va tenir efectes immediats, ja que, després d'una primera ocasió d'un Nilmar negat cara a porta, als vuit minuts escassos arribava el primer gol, obra de Rossi a passada en profunditat de Català (un central reconvertit en lateral esquerre per l'entrenador que, cas de recaure de la lesió, no tenia Oriol a la banqueta perquè el català de Cambrils no estava ni convocat). Més endavant arribaria una altra ocasió de Nilmar i ben poca cosa més perquè, pel que es va vore anit, els jugadors del Vila-real tenen por de xutar a porta.

De tota manera, els excel·lents 24 graus de temperatura contrastaven amb les boires mentals i els núvols de nervis que s'acumulaven al centre del camp en començar la segona part... i això que Nilmar va aconseguir el 2-0 a la tercera, la vençuda, en una deixada excepcional de Borja Valero que, com De Guzman, encara no tenen el to físic desitjable en un professional d'èlit. Però, com a la història interminable dels homes, els ases i les pedres, l'entrenador va tornar a estropessar en la mateixa acció de sempre (encara que no siga res original perquè també la practicava Don Manuel Pellegrini i Ripamonti), és a dir, substituir Cani, és a dir, l`únic centrecampista del Vila-real ràpid i capaç de desbordar el contrari independentment de si se troba bé, regular, malament o cansat (aquesta possibilitat és remota perquè poques vegades la té un jugador com Cani, sempre el primer a l'hora de ser substituït). Els xiulits del Madrigal no van anar a adreçats a Senna (que s'incorporava) sinó a l'ideòleg i executor del canvi que, immediatament, va provocar la cessió de la pilota al Mallorca i l'arribada del perill a la porta del Vila-real.

Un gol anulat al Mallorca, una eixida del nostre porter que recordava els cantants d'Eurovisió i, al final, els desitjats tres punts que, a poc a poc, poden anar escampant els dubtes, l'ansietat i la decepció d'una afició que fidel i impassible assisteix a la deconstrucció d'un equip que, fins ara mateix, havia estat jove, ràpid i dinàmic, però també seriós en defensa, imaginatiu i contemporitzador quan feia falta. El dissabte, a Bilbao, una nova final per revalidar la confiança en un Vila-real que ha d'anar a més per anar pujant posicions en una Lliga Estrellada (pels deutes i els pressupostos minvants dels equips) i consolidant-se en la Champions Rics (aquestos si que tenen pasta, sobre tot els italians, però d'espaguettis i para de comptar)...

Esperant Godot, és a dir, després de la V de victòria, que esperem repetir a San Mamés, haurà de retornar la C del joc combinatiu (sense velocitat no se pot combinar res!) i la F de futbol: Vila-real C.F., endavant!

ELS COGNOMS CATALANS DELS VALENCIANS

Adell, Bosch, Cardona, Ferrer, Grau, Gual, Mas, Nàcher, Nadal, Pitarch, Pons, Raga, Rubert, Roig, Ros, Sabater, Sala, Serra, Soler, Vidal, Vives... i així fins un total de 50 cognoms catalans i els seus orígens, seran investigats per l'I.E.C. (Institut d'Estudis Catalans).

Quan Jaume I va arribar a València al segle XIII, els cognoms feia molts segles que existien i així tots els pobles valencians costaners foren repoblats per catalans procedents, en gran majoria, de les comarques lleidatanes i de la Vall d'Aran, mentre que els pobles de l'interior, molt més a poc a poc, foren repoblats per aragonesos. Aquestos cognoms catalans han estat majoritaris, i encara ho són en molts casos, entre la població nascuda a Vila-real i a la major part dels pobles valenciano-parlants: ara mateix, l'actual president de la Generalitat té els dos cognoms catalans (Fabra i Part) i així molts valencians coneguts, siguen polítics o no (Camps, Barberà, etc.). Els cognoms dels valencians, per tant, a banda dels originaris d'altres estats d'Europa i del món, són catalans, aragonesos, castellans, bascos o gallecs, però no existeixen cognoms valencians, com tampoc existeixen els murcians o els andalusos.

De tota manera, a partir de finals de la dècada dels 50, és a dir, quan a Vila-real només parlaven castellà els mestres d'escola i el secretari de l'Ajuntament (allò sí que era immersió lingüística!), començaren a arribar en massa els immigrants castellano-parlants (sobre tot de Jaén o d'Albacete, almenys a Vila-real i molts pobles de La Plana) i començà la importació dels cognoms castellans que són, ara mateix, els majoritaris. Els 10 cognoms més comuns d’Espanya, i també a terres valencianes i catalanes són Garcia, González, Rodríguez, Fernàndez, López, Martínez, Sánchez, Pérez, Gómez i Martin. Clar que s'hauria de tenir en compte que tots els Martínez, per exemple, es comptabilitzen com un mateix cognom i, en canvi, els catalans depén de com s'hagen transcrit: així tenim Pujol-Puyol-Puchol, Piquer-Piqué, Ferrer-Ferré-Farré, etc. que compten com a cognoms diferents quan, en realitat, tots sabem que es tracta del mateix.

Els cognoms tenen una gran càrrega semàntica i n'hi ha de ben curiosos Lladre, Deulofeu, Guanyavents, Nomdedéu... Els co-noms o «segons noms» són una manera antiquíssima d'atribuir un tret diferencial als altres i als seus descendents, però també de localitzar i organitzar l´entorn. Quan arribava algú que no tenia nom, però se sabia el del seu pare, li s'atorgava un patronímic: així tenim Peris (fill de Pere) o Ferrandis (fill de Ferran), Sanxis o Sanchis (fill de Sanç), etc. En canvi, quan no se sabia el nom del pare, però sí la procedència, se l'anomenava amb un topònim: Tàrrega, Balaguer, Miravet, etc., és a dir, noms de pobles catalans. Els cognoms també especificaven qui era qui a través d'una informació concreta, per exemple, l'origen, l'ofici, un tret físic o, com hem dit abans, l'ascendència directa: els jueus solien usar noms d'oficis (Ferrer, encara que no tots els "ferrers" foren jueus) i també noms de persona com a cognoms (Ramon) i a molts llocs, com ara a Mallorca, se'ls anomenva "xuetes" (els llinatges considerats xuetes són Aguiló, Bonín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola, Valls, etc.), però també molts cognoms espanyols sefardites són d'origen local com ara Almansa, Castro, Carvajal, León, Navarro, Robles o Sevilla...

Els cognoms, en definitiva, són una eina molt útil per aclarir-nos d'on venim, ja que saber on anem és, ara mateix, molt més que una utopia.

AMB MAL PEU: Vila-real, 0 - Bayern Munich, 2

Nit de gala en El Madrigal amb molt d'ambient en les grades, sobretot a l'angle nordest on s'ubica el Col·lectiu "Aldeano" i a la pallissa del gol nord on s'ubicaven els alemanys i d'altres aficcionats del Bayern pertrexats de banderes del seu equip, però també espanyoles i autonòmiques valencianes (¿?)...

Aquest Vila-real que ha començat la Lliga amb mal peu, ha fet el mateix a la Champions on, emulant la mala imatge donada al Camp Nou contra el Barça, anit es va mostrar totalment inferior a un poderós Bayern de Múnich (sense la seua estrella Arjen Robben) que va superar el Vila-real en tots els terrenys (tàctic, tècnic i físic) ja que no va poder comptar amb la seua estrella (Borja Valero), expulsat justament per una infantil acció en la prèvia contra l'Odense. El Vila-real, lluny de ser fidel al seu estil de tractar d'aconseguir la possessió de la pilota, va eixir al camp amb quatre centrals (Senna i Marchena reforçaven la tasca de Zapata i Mussachio) i un centrecampista defensiu (Bruno) per tractar de frenar els Ribery, Mario Gómez, Kross -autor del primer gol-, Rafinha i cia., cosa que, a la vista d'un resultat enganyós per la gran actuació de Diego López (que anit va posar moltes mans màgiques), no va aconseguir en cap moment. Al centre del camp, com a organitzador, un De Guzman recentment arribat (només ha jugat un partit incomplet contra el Sevilla) que va demostrar que encara li queda molt de marge de millora per aconseguir el nivell d'acoblament a la resta de l'equip que sí tenen, per exemple, Cani o Camuñas (que van començar el partit a la banqueta) i,  pel davant, un apagat Nilmar (al que ningú era capaç de fer-li arribar balons en condicions) i un combatiu Rossi que tampoc va tenir la seua millor nit.

Potser molts aficcionats començarem a dubtar, ara mateix, si el Vila-real té suficient planter per fer un bon paper en tres competicions (Champions League, Lliga i Copa del Rei), després de l'eixida de Cazorla (Màlaga), Capdevila (Benfica), la llarga lesió d'Àngel o l'edat mitjana de l'equip de l'any passat (enguany tots tenen un any més, sobre tot Senna i Marchena)... El Vila-real, econòmicament, és un club sanejat, però no caldria oblidar que futbolísticament continua sent del sis o set millors de la Lliga de les Estrelles (¿?). A més al futbol, sobre tot en la Champions League, sempre se complirà aquella sentència del pòquer: m'agrada jugar i perdre, guanyar deu ser demassié...

Curs nou, vells propòsits

El final de les festes de la Mare de Déu de Gràcia marcarà, aquesta nit, l'inici d'un nou curs que per la majoria de vila-realencs significa el començament de moltes coses, potser molt més que l'1 de gener o el retorn a la normalitat després de les festes de Nadal. És veritat que amb el canvi d'any també ens solem fer nous propòsits o complir els vells, però, cada vegada més, aquestes pràctiques es traslladen al setembre, a l'inici de curs.

Tal dia com avui, per exemple, recorde que vaig començar a deixar de fumar (una pràctica que no s'acaba de deixar mai, però que aquesta vegada puc dir que l'he portada endavant amb voluntat, decisió i amb l'únic ajut del convenciment propi i, per tant, amb èxit... perquè sóc molt cabut, m'ha retret un amic, potser perquè es veu incapaç d'emular-me... no ho sé), ara hauré de començar a deixar de beure (alcohol, vull dir, encara que siga una pràctica més pròpia de festes i, amb moderació, tant el vi com la cervesa potser tenen infinitud de propietats que tampoc cal desaprofitar), deixar de menjar (greixos i aliments abundosos en calories), de fer vida sedentària (davant l'ordinador o la tele, encara que el primer és sinònim de feina) i reprendre els bons costums, com ara anar a caminar tots els dies, reprendre les lectures inacabades de l'estiu (sempre se sol preparar un llistat infinit que només dona temps a començar-lo), fer horaris homogenis cada dia sobre tot per anar a dormir o despertar-nos  (encara que això ho deixarem per al darrer diumenge d'octubre quan ens tocarà retardar els rellotges una hora perquè, ara mateix, anem dues hores davant l'horari solar) i, per acabar, plantejar-nos els vells propòsits aparcats, com ara apuntar-nos a un gimnàs, matricular-nos a una escola d'idiomes exòtics o, per què no, fer un curset de cuina ràpida...

A Ca la Vila, els nostres 25 representants municipals s'hauran de lligar les espardenyes i demostrar que un Ajuntament, a banda de ser un Saturn que devora els seus fills perquè amb la crisi se continuen recaptant massa diners en imposts i autofinançant elevades despeses de funcionament (i no solament per pagar l'excessiu percentatge de funcionaris -del nostre i de qualsevol- comparat amb les necessitats de la sanitat o de l'ensenyament) que s'incrementen en festes, malgrat tot, pagant un excessiu nombre de bous, per exemple... també és una institució útil a l'hora de lluitar per la igualtat d'oportunitats (l'endollisme públic i privat també se mira amb lupa en temps de crisi) i d'invertir l'escàs capital disponible en pal·liar les urgències dels més necessitats, potenciar allò que beneficia la majoria dels habitants i no determinats sectors econòmics, socials i /o ideològics.

Per una altra banda, el partit de l'oposició que havia governat durant els darrers 16 anys i podria tornar a governar al 2015, s'hauria de centrar en controlar l'equip de govern d'una manera seriosa, amable i sense recaure en còmiques repeticions i peticions d'assenyalar allò que separa els quatre partits de la coalició que conforma l'executiu municipal... un quatripartit que, de moment, potser no ha tingut temps encara d'adoptar una mesura impactant, com ara canviar el sentit de la circulació als carrers principals, encara que només siga per demostrar que alguna cosa està canviant a Ca la Vila.

De moment, mentre tothom està encara aterrant al camp de batalla, han canviat els gossos, però continuen amb uns collars massa semblants, malgrat haver-se acabat les llonganisses...

CURS DEL 2011

Han acabat les escoles d'estiu i avui els xiquets i les xiquetes de Preescolar i Primària comencen les classes als col·legis de Vila-real, en plenes Festes de la Mare de Déu de Gràcia. També comencen les P.A.U. o Proves d'Accés a la Universitat (el també anomenat Selectiu) a la UJI. I la setmana que ve començaran les classes lectives als instituts de Secundària i F.P.

Des de la premsa fidel al règim (segons pobles, ciutats i/o autonomies) se'ns parlarà, una vegada més de normalitat, quan tots sabem que des de 1990 mai n'hi ha hagut, de normalitat, per l'aprovació d'aquella extraordinària Llei Educativa (sí, la LOGSE) que va consolidar tant l'escolaritat obligatòria fins els 16 anys, com la precarietat econòmica i d'infraestructures docents, així com el bipartidisme pedagògic i legislatiu fins el dia d'avui.

Al País Valencià, la crisi ens està atacant de ple, no solament per la debilitat de l'estructura econòmica, sinó pel balafiament dels diners públics practicat per les darreres administracions, de Zaplana (Terra Mítica, forat infinit!), Olivas (Bancaixa?, i la CAM?) i Camps (Canal 9 i CIEGSA haurien quebrat si foren empreses privades, per no parlar de la política de "grandes eventos" ruïnosos)... i això afecta, en primer lloc, els serveis públics imprescindibles com ara l'ensenyament... És veritat que Font de Mora, l'anterior conseller aconseguirà, com El Cid, guanyar una batalla després de mort (políticament, encara que continue a la Mesa de les Corts), que és eliminar els barracons de Vila-real (1991-2011) en vint anys... ha costat, però... però també s'ha carregat l'Assessoria Didàctica d'Ensenyament en Valencià perquè a partir del curs que ve desapareixerà -si Alberto Fabra no diu el contrari- el PEV (Pla d'Ensenyament en Valencià), el PIV (Pla d'Incorporació Progresiva del Valencià) i la immersió en valencià (que no en castellà o en anglés, per exemple), per introduir un enganyós ensenyament trilingüe o quatrilingüe on, de les tres llengúes que es pretén consolidar a més del castellà, no tenim experts suficients ni en anglés, ni en xinés per poder usar aquests idiomes com a llengua vehicular, és a dir, els que saben anglés no saben Història i els que saben Història no saben xinés, per exemple...

Però el problema principal no és aquest, sinó la caiguda de la qualitat en l'ensenyament degut a una retallada brutal de professorat, que va començar el curs anteriors i ha continuat ara amb una espècie d'E.R.O. o Expedient de Regulació de l'Ocupació encobert, quan la matrícula de l'alumnat ha continuat pujant, sobre tot en Formació Professional degut a l'atur, i en tots els altres nivells d'ensenyament obligatori degut al repunt de la natalitat en els darrers anys: alumnat creixent, professorat minvant...

Una societat que no aposta per potenciar la cultura i l'educació de la seua ciutadania està condemnada al més gran dels fracassos: veníem d'un silenci antic i molt llarg i, ara mateix, caminem sense rumb, sense nord, mentre la democràcia continua sacsejada i saquejada pels mercats. La darrera modificació de la Constitució de consens del 1978 pel PPSOE ha estat la prova definitiva...

LES IMATGES de la Mare de Déu de Gràcia

El poble de Vila-real, des de la votació de la festa solemnial que acordà el Consell de la Vila en 1757, s’ha aplegat puntual (el divendres anterior al primer diumenge de setembre) i fervorós per mostrar el seu agraïment a la Verge que, segons la tradició, ens lliurà de malalties en aquells temps i continua vetllant per nosaltres des del tron privilegiat de l’Ermitori durant tot l’any.

En arribar el setembre, són molts els pobles valencians que s’engalanen, vestint-se de festa, per honorar la Mare de Déu: de Gràcia, de la Salut, de la Vallivana, de la Balma, de l’Olivar, del Do, de l’Adjutori, de la Llet, de Sales, d’Oreto, de Rebollet, dels Afligits... Setembre és temps de fervor popular.

Aquestes festes, dedicades a les imatges trobades, enfonsen les seues arrels documentades als temps de conquesta (“reconquesta” pels no iniciats als estudis històrics), en el cas de Vila-real també de fundació, quan Jaume I i els seus dominaren els musulmans que s’havien instal·lat, des del segle VIII, en aquest territori. Les explicacions científiques ens parlen d’imatges amagades en cavitats subterrànies, coves o simplement colgades a certa profunditat en èpoques de persecució religiosa (tant als primers anys de l’Imperi Romà com als darrers, durant les invasions germàniques, com als temps de l’entrada dels musulmans a la Península a partir del 711) i que retroben a la superfície, a partir del domini dels cristians a la Baixa Edat Mitjana (segle XIII), mitjançant certes troballes casuals de pastorets, llauradors, etc., és a dir, gent senzilla en general.

En el cas del Vila-real, la llegenda de la troballa del pastoret es difon a partir del segle XVIII mitjançant els escrits del Pare Insa que troben ressò en d’altres religiosos com ara el prevere Geroni Vives, Joan Baptista Candau (La Gracia en Villarreal) i el mateix cronista Traver que recull la tradició a la seua imprescindible obra Historia de Villarreal: También apoyamos nosotros la aparición de Nuestra Señora de Gracia en la tradición, como el P.Inza, que fue el primero que escribió de esta santa imagen (opus cit., pàgina 420). És a dir, Benet Traver –com a capellà i cronista-, sap doblement on acaben els límits dels estudis històrics, com el de totes les Ciències Socials, i on comença el terreny més emotiu i per tant subjectiu de la tradició, els sentiments i la religiositat popular...

I Vila-real és, històricament, una ciutat cristiana, fundada per un rei que, fins i tot, havia convocat una croada contra els musulmans, i això fa més comprensible, actualment, que certes tradicions històriques són les que són i no poden ser-ne unes altres perquè, aleshores, hauríem d’esborrar la mitja lluna de l’escut de Benicàssim o la creu de Sant Jordi de l’escut de Barcelona. Un altre tema, en canvi, seria parlar de democràcia, estat aconfessional, llibertat de cultes, multiculturalitat i respecte per tothom començant, naturalment, pels indígenes o naturals del lloc.

La primitiva imatge de fusta de la Mare de Déu de Gràcia, tan antiga com la nostra ciutat, és també de l’època de la fundació, és a dir, de transició al gòtic, un estil artístic predominant als inicis de la Baixa Edat Mitjana, presentava el nen assegut sobre el genoll esquerre i tenia les mateixes mides que la realitzada per Llorens Poy a la dècada dels vuitanta, és a dir, 74 centímetres.

La desaparició de la imatge medieval original a l’estiu del 1936, víctima del foc anticlerical, va portar l’escultor Pasqual Amorós, El Santero, a construir-ne una de nova en acabar la guerra a la ciutat (a partir de juny de 1938) que seria reforçada per unes andes (el 1944 i restaurades el 1988 per l’empresa de Gabriel M. Cantalapiedra), fruit del treball del seu deixeble Julio Pascual Fuster que també reformaria la imatge més tard (1964), i és la que, cada setembre, baixa a la ciutat seguint la tradició del vot permanent del Consell de la Vila des del 1757.

Aquesta imatge també fou vestida, amb mantell, perruca i joies, tot imitant la moda barroca del segle XVII que va portar els vila-realencs a fer el mateix amb l’original de la trobada en la coveta, segons la tradició.

És temps de festa, és temps de tradició, és temps de respecte, és temps d’il·lusió... És per això que tots els vila-realencs, creients o no, aplaudim les iniciatives municipals encaminades al manteniment del patrimoni artístic municipal, com ara la restauració de les pintures al fresc de la Coveta de la Mare de Déu de Gràcia, així com de les andes processonals, donat que la seua ubicació en un paratge tan humit, com ho és la vora del Millars, comporta un manteniment especial i constant per conservar les obres en bon estat.

Podem concloure, per tant, que a banda de les reproduccions que hi ha a diverses parròquies de la ciutat, actualment comptem amb dos imatges principals de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, és a dir, amb la reproducció de l’original (obra de Llorens Poy, custodiada a la Coveta) i amb la que presideix la capella (d’Amorós i Fuster) de l’Ermita i que es baixada pels vila-realencs a la ciutat per mandat municipal, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre, des de fa més de 250 anys... Visca la Marededéu de Gràcia!

...............................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, setembre 2011, nº 176