ALLAU INFORMATIU

Hi ha dies, setmanes i temporades senceres on les notícies brillen per la seua absència. Aleshores els mitjans de comunicació es dediquen a mirar-se el melic (quan són empreses privades independents), fer apologies interessades dels seus patrocinadors (públics i privats) o fer política barata directament, és a dir, partidisme, la qual cosa significa que no ens conten els processos (socials, econòmics, polítics, etc.) d'interés general sinó allò que interessa al partit en el poder (central i/o autonòmic) i narrat de la manera que millor li convé al que paga (la qual cosa és una immoralitat, i una manca total d'ètica, perquè paga amb diners públics). Aleshores tenim que al món només existeixen dos continents (Europa i Amèrica) i dos potències internacionals (Estats Units i la Unió Europea), a Europa només existeixen dos estats (Alemanya i França) i dos líders carismàtics (Merkel i Sarkozy) i a Espanya, per què repetir-ho, dos partits que de vegades semblen el mateix (PPSOE) i, ara que venen eleccions, només dos candidats (Rajoy i Rubalcaba)... i per assabentar-nos de la resta, ens ho haurem de treballar.

Després de la primera legislatura de Zapatero, quan va començar la crisi que el govern socialista no reconeixia i l'oposició popular encara menys (perquè sempre parlaven d'ETA), va vindre el reconeixement de la crisi global i la no assumpció de les culpes bipartidistes de la crisi espanyola, per les barbaritats i les bombolles urbanístiques iniciades quan España iba bien  i la banca millor, fins que tothom va restar hipotecat de per vida: famílies, empresa privada i institucions públiques (mentre els nostres "representants públics", és a dir, els polítics, continuen amb els salaris anteriors a 2004 i amb l'acumulació de càrrecs, és a dir, de nòmines com ara els "insignes" Aznar, González, Zaplana, Camps o el mateix Carlos Fabra que arrodonirà la jugada col·locant la seua filla candidata, i resident a Madrid, en el Congrés de Diputats).

En això estàvem, repassant la infinitud de mesures de tot tipus que s'han pres a tots els països d'Europa, tal vegada per enfonsar-nos més en la crisi, així com recordant les velles misèries de les llistes al Congrés (i a l'inútil Senat) on Compromís-Equo podria donar la campanada... quan arriba un allau informatiu, tipus avalanxa de neu o, millor encara, de gota freda, perquè en tres dies passen coses transcendents, com a mínim, per a les properes dècades.

De moment, dimecres passat a l'hora de dinar la Unió Europea assenyalava la prioritat del Corredor Mediterrani (sobre tot de mercaderies), una infraestructura que s'aprova amb 20 anys de retard però indispensable per borrar el centralisme dels mapes, de l'Espanya radial decimonònica del carro, l'haca i el camió particular com a vehicle de transport més usat, mentre que per la vesprada naixia Giullia segons la crònica rosa del natalici anunciat de la filla de Carla Bruni i Sarkozy. El dia següent, dijous, els diferents informatius de les excessives cadenes de televisió (per a un estat en crisi) ens oferien a taula el cap de Gadafi, com el d'una fera ferotge acabada de capturar al coto bèl·lic de Líbia però, com tots sabeu, allò no era res al costat de la traca final protagonitzada per l'anunci de la banda terrorista ETA d'abandonament de les armes. En resum, una setmana de notícies importants que cal digerir a poc a poc, perquè la història, de vegades, sembla que s'accelera i canvia el pas: a millor? Sí. No caldria oblidar que si els nostres avantpassats van practicar el canibalisme ritual (per cert, la setmana passada també hi va haver una notícia al respecte, d'un turista alemany que se l'havien enxampat uns caníbals de la Polinèsia francesa), sempre anem a millor, el món sempre avança malgrat tot...