A l'Auditori de Vila-real, es va presentar anit un número especial de la Revista Parlada "Camino", l'única manifestació cultural d'aquesta modalitat que s'ha mantingut al llarg dels anys a les comarques de Castelló (la pionera fou "Clima" perquè a la primavera de 1961 va inspirar Baptista Carceller a fundar-la en desembre del mateix any), per celebrar el 50 aniversari del seu naixement dins de la Congregació de Lluïsos, és a dir, al si de l'entitat que més ha marcat la trajectòria cívica, ciutadana i cultural de la ciutat de Vila-real des de la seua procedència religiosa o eclesiàstica. Els temps canvien, Vila-real ha crescut en tamany i oferta cultural i d'oci per als joves, però els Lluïsos continuen endavant amb la il·lusió i l'esforç d'un bon grapat de joves que, de sempre, tenen i tindran el suport de tots els que hem passat per l'entitat.
Les pàgines de la revista parlada de les Bodes d'Or (amb programeta de mà i cartell de les joves dissenyadores Laura Broch i Laura Pitarch) van ser introduïdes, una a una, per diferents parelles de presentadors, des dels més veterans i veteranes com ara Encarna Nebot i Enrique Font o els meus dels anys vuitanta (de la meua època de Director de la revista parlada) que eren Encarnita Cortés i Jordi Hidalgo, fins els joves actuals. Per començar, es va projectar un documental amb imatges de quasi totes les èpoques i es va fer un xicotet homenatge als 22 directors de la revista parlada: Baptista Carceller, Juan Díaz, José Escuder, Josep Pasqual Gil, Enrique Bernat, Jacinto Heredia, Enrique Font, Manuel Villarreal, Francisco Martínez, Miquel García, Esther Peset, Pasqual Cubedo, Antoni Pitarch, Juanjo Clemente, Maribel Marçà, Enric Pesudo, Jordi Seriols, Josep Parra, Xus Sempere, Lidia Serrano, David Garcia i, l'actual, Manu Bonet. Les pàgines van estar les següents:
1.- Editorial (conjunta entre l'actual director, Manu Bonet Rubio, però amb el vist-i-plau del primer director Baptista Carceller Ferrer que va excusar la seua presència).
2.- Taula rodona amb els ex-directors de la Revista Parlada "Camino" (on es va explicar, a banda de moltes anècdotes curioses, que el nom no té res a veure amb el títol de l'obra d'un tal Escrivà de Balaguer, sinó que es va pensar als inicis quan, evidentment, la revista parlada encara es feia en castellà i no en valencià com es fa ara i des de finals dels setanta). S'ha de dir que aquesta taula rodona, moderada pel periodista Xavier Manzanet Moner, es va trencar amb la interrupció per sorpresa de Carles Amiguet que va llegir un text humorístic -que us adjuntem al final per gentilesa de l'actual redacció- sobre l'evolució dels Lluïsos, de la revista parlada i de la ciutat de Vila-real al llarg dels darrers 50 anys.
3.- Poesia: homenatge a Manuel Villarreal Casalta (per l'ex-directora Maribel Marçà, que va recordar l'amic, la persona, el poeta i gran escriptor que tantes hores va dedicar a la revista parlada i als Lluïsos).
4.- Música: remembrança dels Happy Lovers (encara que només queda el gran Pasqualet de Vila-real, aquest grup musical té el rècord de ser el que més vegades ha actuat a la nostra revista al llarg de la història amb uns paràmetres de qualitat que, fins i tot, han anat in crescendo fins el dia d'avui).
5.- Sorteig de regals i sorpreses (es van rifar un parell d'animalets vius: un conill que li va correspondre a Pepe Usó, de Caixa Rural, i una gallina adjudicada a Manuel Ramos, de Porcelanosa) que van complir amb l'objectiu inicial causant somriures entre els assistents.
6.- Especial "Coses del meu poble" (la pàgina estrella de la revista, creada als inicis pel genial Pasqual Arnal, fou presentada anit de la mà dels còmics més joves i més artistes del panorama vila-realenc actual com són Luismi, Reyes i Roman).
Per concloure, una vetllada entranyable que serà recordada pel nombrós públic existent, sense oblidar l'homenatge espontani al sempre benvolgut Mossén Serafí Sorribes Carceller, ànima de la revista parlada durant tant anys... Aquesta nit, però, ens queda el retrobament amb el sopar d'un gran nombre d'actius, redactors i directors de la revista parlada a un conegut restaurant de la ciutat.
Enhorabona joves Lluïsos, endavant Vila-real!
.............................................................................................
Ara mateix resulta que vinc de les QUARANTA HORES però com també ho han retallat, i només n’han fet TRENTA CINC, encara he tingut temps d’arribar a CAMINO… val més tard que mai… Però, anem a vore (mirant als de la taula redona), açò són hores de començar la revista parlada, si encara està mig poble sopant… o és que també aneu a retallar la durada d’aquest CAMINO EXTRAORDINARI DELS 50 ANYS ???? ...50 anys de Camino, 50 anys de Vila-real… quasi res!!!
Més de mitja vida per a alguns… i per a d’altres ni això, perquè, pobres, mai van arribar a cumplir-los… Que en pau descansen i que en glòria estiguen, Amén… Però avui no toca estar tristos, perquè de segur que allà on estiguen, me pense que s’alegraran de vore’ns junts a tantes quintes de jóvens, vull dir, de jóvens d’ara, de jóvens d’ahir i de dinosaurios de sempre…
Cinquanta anys de coses al nostre poble, cinquanta anys d’acudits i bromes -per escrit- de Pasqual Arnal, de Toni Pitarch i de tants altres… Per cert, ara les males llengües diran que açò m’ho han escrit a mitges entre Pasqual i Toni… i la veritat és que açò, com quasi totes les coses de Camino, sempre ha sigut anònim, de Fuenteovejuna-tots-a-una o, com açò que estic llegint, que m’ho he trobat al correu de l’ordinador gràcies al carter virtual.
50 anys, heu dit, que celebrem? Doncs, no passen coses ni res, en 50 anys... algunes han passat tant de llarg que no les tornarem a vore: la taverna del Llúcio, l’Era de Patxuga, l’agermanament amb Beas del Segura… encara que no se va arribar a fer perquè se’n van vindre tots a viure ací…
Per cert, aprofite per donar-vos una exclusiva de la prensa del cor: LA MEUA XONI ÉS DE BEAS, veges tu, jo que sóc més vila-realenc que els porxes de la plaça o el postre de Sant Pasqual, jo que senc tanta emoció quan acompanye la Marededéu de Gràcia o quan vaig a la processó, jo que votava sempre al Bloc o abans a la UPV i que encara tinc somnis eròtics amb la Maria Gràcia Molés, jo que sóc soci del Vila i no trague ni en pintura a Garrido l’entrenador, jo que sóc més dels Lluïsos que Pepe el Roget, i més del Rosari que Mossén Gil, i quasi tant de la Puríssima com Rosarito Cantavella… m’he enamorat d’una xoni de Beas del Segura, sí, de Vanessa Catarres i dels seus llavis de maduixa amb sabor a confitura i… ja n’hi haurà prou, no? Que Paco Canales vol que li ho conte a TEVEQUATRE… Les coses que passen i canvien en 50 anys, i en menys també!
A Vila-real, encara fa quatre dies, quan naixia una xiqueta l’apuntaven a la Puríssima o al Rosari, i si era xiquet, l’apuntaven als Lluïsos. Hui en dia els apunten a tots al paro...
Hi ha que vore com ha canviat açò: de poder arribar a ser director/a de Camino/a, com estes/os senyores/ors, o de ser de Junta… a ser de la cua de l’atur, de la cola del paro: doncs no canvia la cosa, ni res.
Fa uns 10 anys, o més, el Villarreal C.F. pujava a Primera Divisió, i només quatre o cinc després ja jugàvem la Champinyons Lick amb Riquelme, Forlan, Sorín, Arruabarrena i un fum de bons jugadors… En canvi, dimecres passat contra el Nàpols, vam vore calentant a mitja Junta dels Lluïsos, a Manu Bonet el director, a Xus Sempere el concejal, a Llaneza i a Fernando Roig… i és que al Vila-real Club de Futbol, també han retallat i molt…
Durant estos 50 anys podem recordar carrers emblemàtics del nostre poble, com ara el Carrer de Mitja Cara, Carrer Nou, Carrer del Fum, Palafanga, La Comuneta i la meua Placeta de l’Orat (on vaig créixer en tots els sentits…)… I, ara, no és que ja no existisquen estos carrers, però els coneixem tots només pel seu nom oficial, que si carrer de Sant Josep, del Tremedal, de Sant Cristòfol o la placeta del 2 de Maig… però aquells noms tan etnogràfics, tan típics i tan familiars, han anat caent en l’oblit.
… I el mateix que va passar amb els carrers, ha passat amb els malnoms... a que els més joves no sabeu qui era la Catxola, la Ganyussa, la Mitjera... o el Mim, el Xoto, Bufaga, Furtacollerons o Rebaixa-orsos?
Doncs, fa només una vintena d’anys, tot el poble sabia de qui parlaves. De fet, als alcaldes de Vila-real sempre els hem anomenat, així a les pàgines d’humor de Camino, que si el fill de Cardona, que si El Colaor, el fill de la Pallalles, el Flaret... fins arribar als temps actuals, dominats pel comerç oriental, la pressió dels mercats, el wok, el “Tot a Cent?”, no, el tot a euro, i la gent parla del Xino... que si voleu que vos diga la veritat, jo tampoc sé qui és...
Perquè ara ja no els gastem, els malnoms, ara parlem de Quatripartit, de la Folgada Oposició, d’Alejandro Moreno, d’Alberto Ibáñes, de Pasqual Batalla o de José Benlloch i tots sabem de qui estem parlant... o no!
Una altra cosa que ha desaparegut és el Fundador, i no me referisc al conyac, no, que la fama de borratxets encara perdura... Vull dir l’estàtua del fundador Jaume I que, ara mateix, per trobar-la, has de creuar la Plaça Major de la Crisi... sí, eixa que està plena de peces de ceràmica negres i trencades, però això sí, de primera qualitat, eh?... això, una vegada has creuat la Plaça, si no has caigut i no t’ha passat res, no t’ha atropellat un cotxe que entrava al pàrking o un xiquet amb el patinet i, per mala sort, no s’han posat en funcionament les fonts subterrànies i t’has dutxat de cap a peus... pots seguir pel raval del Carme i girar a mà esquerra pel Barranquet fins divisar, a tocar de Les Alqueries, el monument de Llorens Poy dedicat al Rei de la Soledat... Jaume I, Rei de la Soledat, abans d’Aragó i Mallorca, senyor de Montpeller i ara veí de l’ambulatori de Carinyena, senyor de Carrefur i de la Tanda de Borriana... Vaig a canviar de tema, perquè m’entren sofocos monàrquics, em ve Urdangarín al pensament... i vos faré plorar a tots...
També són 50 anys de mercat... De parades de fils i puntilles, de pantalons i cinturons (ara hem aprés que també se diuen “gürtels”), de roba de saldo i de marca, de tomaques i cebes... xiquetes, a la bona seba! –cridaven els venedors ambulants quan érem xicotets-... 50 anys de mercat a la Plaça Colom, al carrer Sant Roc, a la plaça Baiarri i un tros del carrer Santa Anna, i la verdura de la Plaça del Calvari, és a dir, del Llaurador en perill d’extinció... i últimament al pàrking dels cines Sucre... Però sembla que això, també s’ha acabat perquè ara comença una nova Batalla –mai millor dit- per l’emplaçament del mercat... Diuen al feisbuc de la Perruqueria on va ma tia, que sempre estan al corrent de tot, que per no renyir amb ningú, el mercat no anirà ni a la dreta, com vol Folgado, ni a l’esquerra, com volen els que manen, sinó que el posaran, directament, al CENTRE, com en l’època de Carceller i Adolfo Suàres...
Una altra cosa que ha desaparegut és el Fundador, i no me referisc al conyac, no, que la fama de borratxets encara perdura... Vull dir l’estàtua del fundador Jaume I que, ara mateix, per trobar-la, has de creuar la Plaça Major de la Crisi... sí, eixa que està plena de peces de ceràmica negres i trencades, però això sí, de primera qualitat, eh?... això, una vegada has creuat la Plaça, si no has caigut i no t’ha passat res, no t’ha atropellat un cotxe que entrava al pàrking o un xiquet amb el patinet i, per mala sort, no s’han posat en funcionament les fonts subterrànies i t’has dutxat de cap a peus... pots seguir pel raval del Carme i girar a mà esquerra pel Barranquet fins divisar, a tocar de Les Alqueries, el monument de Llorens Poy dedicat al Rei de la Soledat... Jaume I, Rei de la Soledat, abans d’Aragó i Mallorca, senyor de Montpeller i ara veí de l’ambulatori de Carinyena, senyor de Carrefur i de la Tanda de Borriana... Vaig a canviar de tema, perquè m’entren sofocos monàrquics, em ve Urdangarín al pensament... i vos faré plorar a tots...
També són 50 anys de mercat... De parades de fils i puntilles, de pantalons i cinturons (ara hem aprés que també se diuen “gürtels”), de roba de saldo i de marca, de tomaques i cebes... xiquetes, a la bona seba! –cridaven els venedors ambulants quan érem xicotets-... 50 anys de mercat a la Plaça Colom, al carrer Sant Roc, a la plaça Baiarri i un tros del carrer Santa Anna, i la verdura de la Plaça del Calvari, és a dir, del Llaurador en perill d’extinció... i últimament al pàrking dels cines Sucre... Però sembla que això, també s’ha acabat perquè ara comença una nova Batalla –mai millor dit- per l’emplaçament del mercat... Diuen al feisbuc de la Perruqueria on va ma tia, que sempre estan al corrent de tot, que per no renyir amb ningú, el mercat no anirà ni a la dreta, com vol Folgado, ni a l’esquerra, com volen els que manen, sinó que el posaran, directament, al CENTRE, com en l’època de Carceller i Adolfo Suàres...
De tota manera, d’opinions i de gent n’hi ha per a tot, perquè també s’ha sabut que volen plantar arbres a la Plaça Major perquè se veu que també volen portar el PARANY AL CENTRE... La batalla, naturalment, la decidirà Pasqual que, segons diuen al twitter local, és el que més mana...
Ara fa 50 anys, el Camino es feia també al centre, al carrer Major, a la casa dels Lluïsos... i es feia tots els mesos, llevat de l’estiu que també estilaven fer vacacions... Ara s’ha pujat de categoria i es fa ací, a l’Auditori Municipal que queda millor i s’ha guanyat en qualitat, però s’ha de reconèixer que s’ha perdut en quantitat: enguany, per celebrar el 50 aniversari, s’han fet, ni més ni menys, que 3 Revistes Parlades CAMINO, és a dir, menys números que gols ha fet el Vila-real en el darrer trimestre.
Estos dies darrers, del que més se parla per la ciutat és del mapa blau de les darreres eleccions: España entera s’ha fet purissimera de Rajoy, en València ja fa temps, també en la Diputació... i a Vila-real mana l’oposició... que Sant Pasqual ens pille confessats!
També se comenta molt de caixes, la gent major va amunt i avall amb la caixa... però no sigueu malpensats, home, que aquestos 50 anys també ha augmentat, i molt!, l’esperança de vida i la gent viu una mitjana de més de 80 anys, sobre tot elles, lluïseres, purissimeres i rosarieres... De la caixa que se parla és del aguinaldo de Nadal de la Caixa, me compreneu? És a dir, aquests Nadals hi ha gent major que va a la Caixa a arreplegar la Caixa i, després, a consumir-la amb moderació per no caure en la última caixa... Uiii, quin humor més negre, m’està eixint per acabar...
I el tema estrella, naturalment, és Garrido, l’entrenador que està en boca de tots.
Ara fa 50 anys, el Camino es feia també al centre, al carrer Major, a la casa dels Lluïsos... i es feia tots els mesos, llevat de l’estiu que també estilaven fer vacacions... Ara s’ha pujat de categoria i es fa ací, a l’Auditori Municipal que queda millor i s’ha guanyat en qualitat, però s’ha de reconèixer que s’ha perdut en quantitat: enguany, per celebrar el 50 aniversari, s’han fet, ni més ni menys, que 3 Revistes Parlades CAMINO, és a dir, menys números que gols ha fet el Vila-real en el darrer trimestre.
Estos dies darrers, del que més se parla per la ciutat és del mapa blau de les darreres eleccions: España entera s’ha fet purissimera de Rajoy, en València ja fa temps, també en la Diputació... i a Vila-real mana l’oposició... que Sant Pasqual ens pille confessats!
També se comenta molt de caixes, la gent major va amunt i avall amb la caixa... però no sigueu malpensats, home, que aquestos 50 anys també ha augmentat, i molt!, l’esperança de vida i la gent viu una mitjana de més de 80 anys, sobre tot elles, lluïseres, purissimeres i rosarieres... De la caixa que se parla és del aguinaldo de Nadal de la Caixa, me compreneu? És a dir, aquests Nadals hi ha gent major que va a la Caixa a arreplegar la Caixa i, després, a consumir-la amb moderació per no caure en la última caixa... Uiii, quin humor més negre, m’està eixint per acabar...
I el tema estrella, naturalment, és Garrido, l’entrenador que està en boca de tots.
Anem a acabar, per tant, amb una oració... jo dic una frase i vostés repetiran amb mi:
Fernando Roig que estàs en la presidència (tots: Fernando Roig...)
Alabada siga la teua gestió
Vinga a nosaltres el bon futbol
Que es faça la teua voluntat així en el club com en la gespa...
El nostre futbol de Primera doneu-nos avui
I perdoneu les nostres crítiques així com nosaltres perdonem els vostres errors
No permeteu que caiguem en la Segona Divisió
i deslliureu-nos de Garrido i de qualsevol mal...
Amén!!!
Fernando Roig que estàs en la presidència (tots: Fernando Roig...)
Alabada siga la teua gestió
Vinga a nosaltres el bon futbol
Que es faça la teua voluntat així en el club com en la gespa...
El nostre futbol de Primera doneu-nos avui
I perdoneu les nostres crítiques així com nosaltres perdonem els vostres errors
No permeteu que caiguem en la Segona Divisió
i deslliureu-nos de Garrido i de qualsevol mal...
Amén!!!
CELEDONIO GRAU & ARNAU DE PINELLA
(text escrit a quatre mans el mateix dia de la Puríssima, un dia abans de la seua lectura, és a dir, en el mateix instant en què s'acomplien 50 anys del naixement de la Revista Parlada CAMINO).-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada