LLEGIR NO PERJUDICA LA SALUT

Potser el negre que escrivia per a Cervantes era un exagerat (sempre he estat convençut que el d'Alcalà de Henares com el d'Stratford-upon-avon, és a dir, William Shakespeare, van encarregar alguna de les seues obres als escriptors negres) amb allò dels trastorns mentals de Don Quijote (això d'En Quixot sempre m'ha sonat ben estrany), perquè en la vida real es dona, més bé, la situació contrària: quant més velles són les persones i més lectores, vol dir que gaudeixen de millor salut.

Venim d'un silenci antic i molt llarg, però no només els valencians, com deia Raimon. El silenci, la fam, la incultura, l'opressió, l'analfabetisme, la marginació de la dona i moltes altres catàstrofes històriques s'han donat al llarg dels segles i a nivell global fins la rebel·lió de les masses contemporànies que, ara mateix, ves per on, comencen a ser considerades enemigues de les democràcies per molts governs europeus, també l'espanyol, oblidant que el demos, el poble, ha de ser el gestor del kratos, el poder, si volem seguir dient que vivim en democràcia. De tota manera, també és de veres que a l'Estat Espanyol els índex d'ignorància sempre han anat paral·lels als índex de riquesa i de llibertats i, tal vegada per això mateix, Espanya continua amb uns índexs lectors més bé escassos, malgrat que molt superiors a èpoques anteriors recents i no tant recents.

Els ciutadans d'una certa edat, crescuts o poc crescuts durant el franquisme i amb una formació bàsica castellana, que tampoc cal considerar un "defecte" (com per alguns valenciano-parlants ho és el fet de tenir una llengua materna diferent al castellà) , hem hagut de fer el doble esforç, moltes vegades individual, d'aprendre la nostra llengua materna correctament (és el cas de valencians, catalans i mallorquins, però també de gallecs i bascos, sense oblidar d'altres parlars insulars i peninsulars) ja que l'Estat de les Autonomies ha tingut que patir molts entrebancs per part del govern central quan hi ha hagut voluntat de potenciar la llengua i cultura pròpies (cas de Catalunya, per exemple) o, simplement, s'ha dedicat a complir-ne un expedient de cara a l'exterior per a que ningú diga que tampoc no s'ha fet res (cas de València i les Illes Balears). Ara mateix es dona el cas que les autonomies hispàniques han de retallar la despesa fins arribar a l'1% de dèficit, quan el dèficit real ha vingut per la duplicitat de càrrecs i de despeses estatals injustificables i les competències bàsiques (sanitat, ensenyament, etc.) són autonòmiques al 100%. De tota manera, la crisi econòmica tampoc farà perdre l'hàbit lector, ni posar-se a llegir els que mai ho han fet, donat que ara tenen una nova excusa: els llibres són cars, la cultura és cara, però poques vegades s'organitza un "botellón" literari de forma privada, ni institucional...

Una frase recurrent sempre ha estat la que diu que hi ha més escriptors que lectors, en canvi, si es fes un Cens objectiu, tant dels uns com dels altres, pot ser, es vindria a demostrar que les quantitats quasi venen a coincidir perquè cada lector portem un escriptor a dintre i per escriure, per suposat, cal també llegir, encara que algunes publicacions i edicions dels propis autors vindrien a confirmar el contrari com una excepció que confirma la regla, és a dir, que cal llegir molt, per escriure mitjanament bé.

Si fem una taxonomia o classificació tipològica de les diferents classes de lectors, podem distingir entre els lectors per obligació (estudiants, crítics literaris, etc.) i els lectors per devoció. Entre aquests darrers, però, encara caldria distingir entre els exhaustius o constants (aquells que lligen tots els dies, a una hora determinada i un temps exacte, etc. ) i els impulsius que, probablement, ho som la majoria, és a dir, aquells que aprofitem la tautologia -com en diria el filòsof- o veritat objectiva que diu que No n'hi ha mal que per bé, no vinga per poder llegir: Que estàs avorrit i no saps què fer? Llig. Que estàs buscant feina i no la trobes? Llig. Que estàs de vacances obligades, per malaltia o qualsevol altra situació reversible? Llig. Que t'has trobat atrapat en un temps mort per causa pròpia o aliena? Llig.

Per la meua banda, m'he de reconéixer lector compulsiu i un tant anàrquic, sort que això de tenir tants amics escriptors i/o que escriuen m'obliga, moralment, a una responsabilitat lectora i a ser un poc més constant amb aquells llibres que m'agraden, perquè també m'agrada la forma de ser de les persones que els escriuen... Només em resta recomanar-vos aquelles obres que conec, perquè me les he llegides darrerament (oestoyenello com diuen els castissos), com ara Jo confesso de Jaume Cabré, Món animal de Jordi Colonques (dues obres que ja hem comentat al blog), La mà de ningú de Vicent Usó, Don Fabrizio i un cadàver al Prince Building de Joan Pla, El magma silenciós de Vicent Pallarés, Memòria d'uns ulls pintats de Lluís Llach, Set narracions curtes per a una setmana llarga de Joan Andés Sorribes o La mà de la deixebla d'Anna Moner... després de quedar tan bé amb uns pocs i tan malament amb la resta (tinc moltes, massa lectures pendents, amics), per tancar... ah, i se m'oblidava, acabe de llegir -i no només es autopublicitat gratuïta, ho reconec- Un pont sobre el meridià, l'obra col·lectiva de relats breus on hem participat 13 autors d'El Pont, cooperativa de lletres, on podeu trobar 13 històries emmarcades en l'actualitat més punyent i crítica, així com l'espai més pròxim i més reconegut pels ciutadans de les nostres comarques i del nostre territori lingüístic, és a dir, a una i l'altra banda, al sud i al nord, d'on el Meridià 0º de Greenwich deixa de ser continental per endinsar-se en la Mar Mediterrània.

I ara que la seca, la prima o la cosina de Riesgo (com li diguen, que encara no tinc el plaer de conéixer aquest senyor) i Froilan (un nét ben real) s'han disparat, perquè -també diuen- La realitat sempre supera la ficció, ja sabeu: Llegiu, que llegir no perjudica la salut, ni els mercats i, a més, relaxa... dieu-li-ho a la prima...