PER TERRES DEL GÚDAR - JAVALAMBRE

Al llenguatge de la comunitat educativa se sol distingir entre viatges, eixides i excursions. Si la característica comuna de viatge (plaer) i excursió (pedagògica) és la durada, quan més llarga millor, la més intrínseca de l'eixida és la brevetat. Ahir, doncs, vam fer una eixida, és a dir, una escapada cap a les terres turolenques de la comarca de Gúdar - Javalambre.

L'hora de partida des de Vila-real amb el turisme (mai millor dit en aquesta ocasió per referir-se a l'automòbil) estava fixada al voltant de les nou del matí per poder esmorzar, com els hòmens (ja ens perdonareu les fèmines l'expressió), en aplegar a la turística ciutat de Llucena. Una vegada reposades les forces, els tres components de l'expedició estàvem en condicions d'escalar les parets, més que carreteres, que ens portaren en direcció Vilafermosa del Riu cap a l'emblemàtica ciutat de Puertomingalvo, coronada amb un castell que li dóna el seu característic perfil, sobre un esperó rocós com podeu comprovar a la foto. Però ja ens coneixíem el poble i vam seguir el nostre camí Aragó endins.

La següent aturada, no tan breu com l'anterior, fou aprop de Linares de Mora (on encara no entraríem perquè teníem previst tornar per dinar) en el paratge on es troba el Pi de l'Escobón, un dels més il·lustres de la comarca, amb els seus gairebé 25 metres d'altura, 1,4 metres de diàmetre i 5 de perímetre... tan gran que si no fixeu la vista no arribareu a distingir-me a la seua base: no és que un no siga d'una alçada tipus NBA, que tampoc, sinó que es tracta d'un arbre realment gegant.

De tota manera, hi havia que cremar l'esmorzar i, el més important encara, fer gana per al dinar. Total que vam fer un treball de recerca i rastreig per arribar fins la cova del mateix nom, és a dir, la Cova de l'Escobón, pujant a peu muntanya amunt fins que la calor i la manca d'èxit ens van fer desistir. De tota manera, la calor de la serra de Gúdar ve manufacturada, de vegades, amb certs tocs d'aire sec que retarden l'eixida de les primeres gotes de suor i, per tant, no té res a veure amb la humitat subtropical que patim per terres de La Plana durant quasi tots els dies de l'any, tant a l'estiu com a l'hivern: és la nostra la millor terreta del món?, i el millor clima? Vaja tòpics que ens han venut des de ben menuts, ja que un s'estima la terra pròpia o no se l'estima encara que vinga ornada amb qualificatius desmesurats, és a dir, ni la millor, ni la pitjor, amb un clima mediterrani costaner molt humit que augmenta la sensació de xafogor a l'estiu i la de fred durant l'hivern... I punt!

Represa la marxa amb el cotxe, ens enfilem cap al municipi més elevat de tot l'Estat: Valdelinares. La fama d'aquest poble li ve per la seua ubicació a 1.693 metres d'altitud. Davant es desplega la pesada obaga del Monegro i el serrat de Peñarroya, on s'assoleixen els 2.019 m., poca broma! El topònim Valdelinares deriva de la fosca pineda de pi roig i pi moro i, darrerament, la seua estació d'esquí alpí, amb vuit pistes (dos verdes, tres blaves i tres roges ) conforma sis quilòmetres i mig esquiables d'una cota mínima de 1.700 metres i 2.019 de màxima que són la destinació de proximitat predilecta dels amants d'aquest esport hivernal. A l'estiu, però, és més fàcil retrobar-te amb ramats d'ovelles i caps de braus transhumants que recorren aquestes pastures de gran qualitat, travessades per rutes d'interès geogràfic i ecològic, segons la informació rebuda a l'oficina de turisme de la localitat.

Després d'un llarg passeig per tot el poble de Valdelinares on, per cert, també hi ha alguna instal·lació urbanística sense acabar (una sèrie d'apartaments per als esquiadors i caçadors d'hivern) degut a la famosa bombolla del totxo, tornarem a baixar cap a una ciutat de postal: la vista de Linares de Mora, des de la carretera, és d'allò més fotogènic que ens podem trobar entre muntanyes.

Un dels detalls que fan de Linares un lloc únic, és el color clar de casa contrastant amb les teulades de teula vermella àrab. Per aquest i altres molts motius, el Govern d'Aragó va declarar aquest lloc Bé d'Interès Cultural l'any 2001.

Linares de Mora es troba edificada en la falda d'una muntanya rematada pel castell (1202) que va ser donat al bisbat de Saragossa per Pere II, entre les ruïnes del qual encara s'endevina la planta irregular per adaptar-se al terreny i la torre.

També l'exterior de l'església de la Immaculada Concepció és molt cridaner, destacant el fet que el campanar estiga fadrí, és a dir, separat de la nau principal. L'interior, en canvi, no el vam poder observar que s'hi trobava tancat. També es conserven diversos llenços de l'antiga muralla, a més de tres portals (Portal Alt, Baix o de la Font i el Portalico), així com un pont musulmà a la part baixa exterior, molt aprop d'una xicoteta ermita dedicada a la verge del Loreto.

Després de seguir les rutes més recomanades a les guies turístiques que, sobre tot, indicaven la pujada al castell, el Sol radiant ens recordava que s'anava fent hora adreçar-nos fins l'hostal "Tres Hermanos", regentat per una família de vila-realencs, on recuperàrem les forces invertides durant les hores anteriors.

La generositat del paisatge, la bellesa arquitectònica del conjunt dels edificis i l'oferta gastronòmica ens va fer vindre a la memòria l'eslògan de moda a Vila-real entre els més futbolers: Tornarem! (també a Linares de Mora, i prompte).

Després d'una animada sobretaula decidírem tornar per indrets més urbans, és a dir, en direcció a Rubielos de Mora per enllaçar amb la flamant autovia mossàrab que uneix Terol i la comarca de La Plana en poc més d'una hora.

Rubielos de Mora va ser de les últimes viles aragoneses conquerides als musulmans (1204). De la muralla que un dia va protegir la vila es conserven dues torres porta: el portal de Sant Antoni, d'estil gòtic, i el portal del Carme. L'església del Convent d'Agustines, construïda al segle XIV, va ser la primitiva parròquia. Adossat al seu absis es va fundar el 1624 el convent de Sant Ignasi de Loiola. L'església de Santa Maria la Major, actual parròquia, és obra de principis del XVII. L'Hospici va ser construït el 1749 en maçoneria, amb una nau i capelles laterals comunicades entre sí. Aquest edifici, al costat del convent de carmelites calçats, conforma l'actual Museu Salvador Victoria. Entre els edificis civils destaca l'excepcional casa consistorial, així com l'esplèndida llotja, amb l'antiga solería conservada en algunes zones.

El casc urbà, cuidat amb cura, li va fer merèixer el premi Europa Nostra ja que conserva un traçat medieval amb nombroses cases blasonades que conformen tot el seu recorregut.

 

Ací es veu que hi havia molta matèria prima (edificis històrics i artístics), però també una cosa fonamental: matèria gris... ja que moltes ciutats, i no vull assenyalar-ne cap en aquest moment, han anat degradant-se degut a un urbanisme salvatge que no ha conjugat mai el verb restaurar i sí, en canvi, el verb enderrocar quan no especular de manera malintencionada que han portat un resultat només lloat per analfabets, ja que també hi ha hagut persones ignorants que no han sabut preservar el patrimoni artístic públic i comú de tota la ciutadania i encara menys el privat.

 També destaquen, el palau dels Villasegura, la casa dels Barberanes i el palau dels comtes de Creixell, tots del XVIII. La casa dels Marquesos de Tosos i Comtes de Samitier. Altres casones es distribueixen pels seus carrers, com ara la dels Lleons, la dels Báguena, la dels Cebrián Corbatón, la del Lloret, la d'Igualdad Padilla, la de la Fonda, etc. Menció a part mereixen les fonts i les escultures que es distribueixen per la vila. Rubielos de Mora, un lloc on també cal tornar!

I, en un tres i no res, vam agafar l'autovia fins la tercermundista general N-340 que ens va portar fins Vila-real ben passada l'hora de berenar...