dimarts, 23 d’octubre de 2012

ESPERANT QUE TORNE EL FUTBOL AL MADRIGAL

Porte tres o quatre setmanes reprimint-me d'escriure sobre futbol, sí, sobre el Vila-real que va ser i no és, tot esperant un bon partit dels grocs, que no una victòria (que n'hem tingut enguany, algunes fins i tot immerescudes)... però no, no n'hi ha manera.

El Vila-real és el paradigma, des de fa més d'un any, de la facilitat amb la que se pot destruir un planter, per no dir un club, en un parell o tres de mesos, i de la dificultat de refer-lo... Des de l'adéu de don Manuel Pellegrini -no ens enganyem- res ha tornat a ser igual: ni la gestió del vestuari, ni el control de la pilota i el ritme dels partits, ni els criteris a l'hora de fitxar, acomiadar i fins i tot alinear als millors, és a dir, als que posen més ganes, etc. I no parle ara d'economia, de vendre els millors i retenir els més barats, no... parle d'acomiadar a Venta quan feia falta (ara també, però han passat dos anys!), per exemple, i de donar responsabilitats a un entrenador mestre en eloqüència, però inexpert en la categoria com va demostrar Garrido (l'herència del qual és allargada en forma de fitxatges improductius)... Després van vindre les reaccions tardanes, l'accident Molina, i el pobre de Lotina a qui vam adjudicar el títol de gafe de per vida, però no. Al Vila-real Club de Futbol hem de reconéixer que fa més d'un any que s'estan fent les coses malament i enguany tenim els fruits.

Tornarem? Aquesta és encara la il·lusió, sinó de tot un poble, sí d'aquells que sempre hem tingut el cor groc, però s'han de canviar i millorar moltes coses... i no solament al vestuari o dins del terreny de joc.

No és hora de repetir tot el que no funciona, però un equip que ix quasi sempre dormint al terreny de joc i vol començar a córrer quan falta un quart d'hora i no li queda ni un gram de força física (aquestos jugadors entrenen o són tots majors de 40 anys?), no té res a fer encara que tampoc ens regalen res els àrbitres. Córrer no és de covards, córrer és d'estrelles, com fan els grans jugadors dels grans clubs... o és que el Barça o el Madrid guanyen algun partit caminant? El Vila-real sí, fins i tot caminant hem empatat i guanyat algun partit perquè els equips de Segona, amb tots els respectes, són el que són, però quasi tots posen més ganes, més agressivitat i corren amb més criteri... Encara som a temps de canviar el xip, però fins ara no m'ha agradat res del que he vist: ni les victòries immerescudes dels primers partits, ni les expulsions de jugadors malcriats i lloats per la premsa amiga, ni les darreres derrotes que, a més, han deixat la pitjor imatge que se recorda del Vila-real i això que l'any passat va ser de traca, amb l'immobilisme al voltant de Garrido. Totes les comparacions són odioses i Velázquez, per sort, no és Garrido, ja que s'expressa molt millor i les seues paraules encara tenen alguna credibilitat, però no ha sabut canviar la dinàmica de la temporada anterior i l'equip pinta malament, tant des del punt de vista físic, com des del psicològic...

D'aquell immobilisme, pot ser, ve aquesta desídia i lentitud dins i fora del camp per prendre decissions encertades, per més dràstiques que siguen: el que no s'implique a picar pedra!

1 comentari:

Amiguet ha dit...

Tornarem a quedar-nos en segona

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes