dissabte, 1 de desembre de 2012

JOVENTUT, TRESOR PERDUT


Els dies van passant, cada vegada, més de pressa. Un dia rere un altre i arriba un cap de setmana més quan el verd entapissat de La Plana vol ser coronat de blanc al sostre de Penyagolosa, perquè flaqueja la tardor i  anuncia l'esperat fred hivernal que madura el fruit del taronger. La tardor comença a acomiadar-se quan els balcons s'engalanen de cobertors blanc-i-blaus, nets i immaculats, mentre les llums nadalenques animen els nombrosos vianants de la Vila a sumar-se als escassos compradors que entren a les botigues amb la intenció ferma de consumir.

Van succeint-se les estacions i es retalla, mentalment, la durada dels anys, sobre tot des d'aquell nefast 2008 quan tots començàrem a ser-ne conscients de què la cosa no funcionava com cal. S'ha acabat la poesia contemplativa, és temps de missatges indignats... la crisi és una solemne estafa!

Lluny queden aquelles vacances de Nadal quan els estudiants vila-realencs, dels setanta i dels vuitanta, fills d'austers llauradors, col·laboràvem en la modesta economia familiar anant a collir taronja durant les vacances, encara que els nostres pares podien enviar-nos a estudiar, com a mínim, al flamant institut Tàrrega, el segon de la província de Castelló, després del Ribalta, perquè tampoc n'hi havia més, però també a l'Escola Universitària de Magisteri de Castelló, al C.U.C. (Centre Universitari de Castelló, depenent de la universitat de València i antecedent de l'UJI) o, directament, als campus universitaris del Cap-i-Casal. Era quan un alt percentatge de vila-realencs podien viure del comerç citrícola, perquè les comarques de La Plana i de La Ribera concentraven més del 70% de la producció estatal del daurat fruit de la taronja, mentre Andalusia i el Marroc començaven a guanyar lleugeres quotes de mercat.

Després, ja ho sabeu, va arribar l'esplendor de la indústria ceràmica i el que s'anomenava pleno empleo: a les comarques de Castelló, el que no treballa és perquè no vol, era una frase feta que no podem traduir al peu de la lletra però que, objectivament, reflectia el sentir de la població.

Ara mateix, quan les exportacions de taronja creixen al mateix ritme que l'abandonament de terres a les comarques valencianes (per la comercialització del fruit provinent d'alguns estats nord-africans on han invertit els grans empresaris espanyols) i el taulell continua ofegat per la taxa del gas i d'altres impediments estatals, el sector serveis compta amb la major oferta de mà d'obra barata de tots els temps perquè la taxa d'atur estatal dels joves és escandalosament elevada, i més si tenim en compte que es tracta dels joves amb el currículum de major qualitat de la història: uns joves entrats en els vint-i-tants, o que van arribant als 30 anys d'edat, amb la llicenciatura i el màster sota el braç i, el que és pitjor, amb un excel·lent nivell d'idiomes general que ja haurien pogut ostentar els principals dirigents polítics de l'Estat, és a dir, sobre tot els president democràtics que hem tingut i que han destacat per ser monolingües, parlar castellà a nivells prou bàsics, i pel seu desconeixement total de l'anglès.

Des del 2008, s'han retallat salaris, prestacions socials i llocs de treball pertot arreu, però ni s'ha tocat la butxaca dels culpables de la crisi, ni s'ha fet res per crear treball i aturar l'atur. És per això que haurem d'agrair les modestes iniciatives que han sorgit en aquest sentit, com ara el Vila-beca de l'Ajuntament de Vila-real que ha contractat, fins Nadal, un total de 38 joves que venen a cobrar uns 400 euros bruts mensuals i han d'assistir, de tant en tant, a conferències formatives on els ponents, de vegades, tenen un currículum acadèmic infinitament inferior al dels becaris... però menys dóna una pedra!

Els que ja comptem amb certa edat, pot ser, mitifiquem la nostra joventut perquè vam poder emancipar-nos dels nostres pares als vint-i-pocs, no vam tenir problemes per trobar el primer treball i, els que som pares,  hem repetit fins la sacietat els nostres fills quant els envejàvem per haver nascut a la "privilegiada" dècada dels vuitanta... En canvi, en només cinc anys, els optimistes ben informats hem passat a ser pesimistes per culpa d'uns governants que ens han deixat sense bancs, sense caixes, sense diners públics, sense agricultura, sense indústria, a Castelló sense serveis bàsics com el transport públic intercomarcal, sense teixit productiu i, el pitjor de tot, sense futur: joventut, diví tresor, joventut tresor perdut...

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes