diumenge, 21 d’abril de 2013

3 PUNTS MÉS AMB ESCRACHE ARBITRAL: Vila-real (1-0) Racing


El Vila-real dels darrers partits no està fi, és de veres, però malgrat el joc una mica espès durant molts minuts dels darrers partits, tant a Múrcia com avui al Madrigal contra el Racing, és tan superior als seus rivals que quasi sempre guanya o puntua.

Abans d'eixir al centre del camp per començar el partit, Marcelino va tindre que innovar en l'alineació, una vegada més, degut a la gran quantitat de baixes: per lesió definitiva (Hernán Pérez i Farinós han dit adéu a la present temporada), per lesió temporal (Aquino, Dorado, Mellberg i Jonathan Pereira) i per acumulació d'amonestacions (Jaume Costa), a més de Marcos Senna i Perbet que van començar a la banqueta per molèsties. L'equip inicial va ser el següent: Juan Carlos; Mario, Mussacchio, Pablo Íñiguez, Joan Oriol; Moi Gómez (l'autor del gol de la victòria), Bruno, Canteros, Cani; Uche i Gerard Moreno (autor d'un gol legal, anulat per l'escracheador de torn).

Només al primer quart d'hora el Vila-real ja havia creat dos o tres ocasions clares de gol, però els davanters, sobre tot  Uche, no tenien el dia, igual que alguns aficionats als que els agrada xiular quan algun jugador falla i no pensen que això no s'hauria de fer quan els jugadors corren i s'esforcen i, damunt, queden pocs minuts de partit amb un resultat incert (1-0) i un ascens pel davant que, d'entrada, a tots ens il·lusiona...

De tota manera, el Racing demostrava que era un equip fluix que només podia oferir resistència al centre del camp i en defensa perquè, al davant, es limitaven a assajar tímids xuts des de fora de l'àrea que quasi sempre anaven molt desviats. Als darrers minuts de la primera part, el partit se va tornar a animar quan l'àrbitre va senyalar una falta a la vora de l'àrea del Racing per mans del seu porter Mario però, curiosament, sense traure-li ni la targeta roja perquè hi havia perill de gol, ni molt menys la groga. L'àrbitre andalús, Melero López, havia passat un tant desapercebut fins aleshores, malgrat la seua actitud de militar xusquero i les seues maneres de monarca absolut. De tota manera, el seu criteri respecte a les targetes és comú al de quasi tots els àrbitres que han fet escrache al Vila-real: no pitar-nos faltes a favor si no són molt clares i traure a l'equip contrari, més o menys, les mateixes grogues que a l'equip local, encara que el Vila-real tinga un 90% de posesió de la pilota i el contrari siga l'autor del 90% de les faltes: això ja no és equivocar-se, això sona a consigna, Villarato i tot el que poguem imaginar.

Després de les protestes de la graderia, va vindre la jugada clau: un gol legal de Gerard Moreno que, després de guanyar els defenses en velocitat, va aconseguir batre la porteria càntabra per primera vegada: semblava el gol psicològic, però no, va ser anulat incomprensiblement, mentre els mòbils dels que hi érem al camp no paraven de sonar amb comentaris d'amics que l'estaven veient per televisió i ens confirmàven que, efectivament, el gol era totalment legal.

Als jugadors quan s'equivoquen se'ls sanciona, se'ls expulsa o l'entrenador els deixa a la banqueta: què passa amb aquests monarques absoluts de l'arbitratge que, a banda d'equivocar-se com humans i perquè són molt roïns la majoria, juguen amb les il·lusions i els diners de tanta gent? Res de res. El futbol a Espanya, com massa coses, també és una vergonya i no solament pel que respecta a l'arbitratge (quan ja no juguen els clubs deudors, embargats i hipotecats, qui quedarà per jugar en Primera?)...

Ahir el Vila-real va tornar a guanyar perquè, com he comentat al principi i malgrat les baixes, és el millor equip de Segona Divisió A (una altra cosa és la classificació o el joc d'un partit en concret que, futbol és futbol, sempre no ixen tots bé) i Marcelino els ha posat les piles a tots els jugadors, sobre tot al més joves: avui li tocava fer-nos feliços a Moi Gómez, que no solament va ser l'autor del gol, només començar la segona part, sinó que ens va brindar un partit magnífic de lluita, rapidesa i, ara també, eficàcia.


La segona part va ser més discreta que la primera perquè, de segur, no és el mateix jugar amb un gol d'avantatge que amb dos, és a dir, amb els que realment havia marcat l'equip. I, naturalment, als darrers minuts va vindre la desesperació davant les ocasions locals marrades i l'esglai quan es van disparar tots els marcapassos i se van gestar totes les arrítmies hagudes i per haver, tot just, al darrer minut de partit quan el Racing va disposar de l'única ocasió clara de gol de tot el partit i, sort!, la pilota va eixir molt aprop del pal esquerre de Juan Carlos.

El Vila-real està patint les lesions dels darrers partits i l'estrés de jugar cada diumenge una final, però la qüestió arbitral, que podríem qualificar d'escrache perquè és una persecució contínua, ja clama el cel. Que repassen les estadístiques de targetes dels equips que juguen a defensar i pegar puntades als turmells dels contraris i que comparen amb les que rep el Vila-real que, a més de practicar un dels jocs més néts de la categoria, és un equip que no sol protestar quasi res... Tal vegada, igual és per això!

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes