Tots els governs, i els seus
aparells, solen treure temes recurrents quan venen mal dades. Els més
manipuladors solen buscar un enemic comú,
normalment estranger, per apel·lar a
una unitat entre ciutadania i govern que, normalment, sempre beneficia al que
detenta el poder i el seu objectiu prioritari -ja sabeu!-, romandre a la
poltrona quan més anys, i legislatures, millor.
Com? A base de clientelismes
polítics pagats amb diners públics, no
reconèixer els errors propis, criticant la justícia quan no actua al seu gust i
dient que no els consten les evidències.
En el cas del Govern Valencià, ho
tenim ben clar: l’enemic “estranger” sempre és el veí català que ens furta
l’aigua, la llengua i, pràcticament, el país o territori, la qual cosa porta
als nostres governants a buscar diferències d’IBERtides (o vergonyoses?) entre el vi
català i el valencià, entre el pa de pagés i el pa de fogassa o entre els
xiquets de l’Horta i els xiquets de Valls.
En el cas del Govern Espanyol,
l’enemic pot variar segons la conjuntura, ja que igual pot ser l’Imperi
Britànic quan els venen atacs d’imperialisme hispànic (Gibraltar espanyol?) o
qualsevol república hispanoamericana quan Espanya ha d’exercir, com quasi
sempre, de mare madrastra.
Una altra modalitat són les
tècniques recurrents, com ara els eufemismes (los licenciados viajan al
extranjero, en comptes de dir que emigren perquè ací no troben res de
res!) per no reconèixer l’augment de l’atur, les retallades salarials o
l’augment de la pobresa en un 8% durant els tres darrers anys, per no parlar
del cas Bàrcenas... i no cal
exemples, només tenen que escoltar les suposades explicacions de Maria Dolores de Cospedal, la suposada
dialèctica de Carlos Floriano o els
canvis d’opinió de González Pons,
perquè si esperen alguna declaració del president plasmat, Mariano Rajoy, sobre la decadència política i ètica del seu propi
partit, només escoltarem una resposta recurrent: sí, la mateixa de Felipe González (quan Filesa, Malesa i Time Export)...
Quina? Conspiració, conspiració (Franco hauria afegit allò de juedomasónica)!
La corrupció va ser institucionalitzada
fa anys, de la mà de les llistes tancades i les majories absolutes
(autonòmiques o centrals), erre que erre o ere que ere, quan Solchaga afirmava que era molt fàcil
fer-se ric a Espanya i Zaplana
replicava que, precisament, havia entrat en política per forrar-se: qui no
recorda la frase i l’afer de les cintes de Naseiro,
Sanchis, Palop i aquelles coses que ja feien olor a finançament il·legal? De
segur que a més d’un polític no li consta...
I encara deien que no n’hi hauria
estiu? Si som, precisament, a la canícula política cantant El Chiringuito... De Georgie Dann? Ah, no, de Bárcenas,
l’autor de la lletra de la cançó de
l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada