Segons l’E.P.A. (Enquesta de Població Activa) corresponent al segon trimestre de 2013, la mitjana de la taxa d’atur autonòmic es situava en un 29,06%, mentre la corresponent a la província de Castelló la superava amb més de tres punts fins arribar al 32,18%. Les dades de l’I.N.E. (Institut Nacional d’Estadística) corresponents al tercer trimestre que es tancaran a finals de mes, i es publicaran a mitjans d’octubre, no seran millors ja que aquest estiu l’atur ha seguit pujant a les nostres comarques, on el turisme encara es troba en un estat incipient, mentre al total de l’Estat es feia triomfalisme perquè 31 persones -han llegit bé!- havien trobat feina, és a dir, moltes menys que alumnes s’han encabit dins d’una sola aula, a molts instituts, per les retallades educatives.
La degradació dels paisatges humanitzats és evident. La de l’urbà va ser immediata amb l’esclat de la bombolla de la construcció, a mitjans de 2008: de sobte, es tancaven comerços, oficines immobiliàries, més endavant oficines bancàries i les façanes de les ciutats es decoraven amb rètols plens d’eufemismes, és a dir, es ven, es lloga, es traspassa, en compte de volem vendre, volem llogar, volem traspassar i, fins i tot, regalar-li aquest immoble per tenir liquiditat... però el pitjor que començava a enregistrar la nostra retina eren els solars abandonats, al bell mig de la ciutat, abans de començar-se a construir i, fins i tot, amb les estructures de formigó enlairades però sense lluir, ni tapiar.
La degradació del paisatge industrial encara fa més mal a la vista perquè una fàbrica, una empresa en general, costa molts anys de posar en marxa, però pot tancar-se d’avui per demà i molt més ràpid amb l’actual reforma laboral que, la mires per on la mires, no porta cap avantatge per als escassos treballadors que conformen l’escarransida població activa: més facilitats per als acomiadaments, això sí, de manera que, en moltes professions, cada vegada hi ha menys diferències entre un contracte fix a temps complet, un a temps parcial o un contracte temporal, perquè els mileuristes ja són considerats l’elit laboral quan eren titllats de marginals fa només tres o quatre anys.
El paisatge rural sempre fa goig, fins i tot en temps de crisi, perquè agricultura i crisi venen a ser conceptes sinònims des de fa vàries dècades, però ha sigut en aquest darrer lustre quan l’abandonament dels camps, sobre tot de tarongers, ha assolit cotes no vistes mai fins ara (que en alguns termes ratllen el 40%), des d’aquelles dècades històriques del segle XIX quan Polo de Bernabé, a la seua finca agrària de la desembocadura del Riu Millars, va iniciar el que després s’anomenaria agricultura de mercat amb l’exportació de la taronja per ferrocarril (el del Nord i La Panderola) i per mar (des dels ports de Borriana i Castelló): el fracàs de l’ample ibèric i la xarxa ferroviària radial, més endavant, va saturar les carreteres de camions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada