El poble, la ciutadania, és l’única font legítima de qualsevol poder titllat o qualificat de democràtic.
No obstant això, les eleccions no garanteixen que un govern estiga al servei
de l’interés general, ni que vaja
a estar-ho en el futur. Per tant, el veredicte
de les urnes no
pot ser l’únic paràmetre de la
legitimitat dels governs: ho
diuen molts filòsofs i pensadors però, cada dia que passa, el missatge va
calant més en aquesta meninfotista societat de l’hedonisme i el consum, a la
baixa, que comença a donar mostres d’esgotament...
Per començar, s’ha encetat als darrers anys el
perillós camí de situar al cim de la màxima responsabilitat (?) a polítics
no-elegits pels ciutadans: així tenim, per nomenar els casos més populars, el d’Alberto Fabra per partida doble (durant
el primer mandat d’alcaldia a Castelló i ara com a president de la Generalitat)
i el del seu successor com a primer edil municipal, és a dir, Juan Alfonso Bataller; el d’Ignació González (el que governa Madrid
des del seu presumpte àtic en Marbella) o el de la flamant presidenta de la
Junta d’Andalusia, un cas més socialista que popular, Susana Díaz...
L’elecció mitjançant les urnes tampoc
justifica, en qualsevol cas, el manteniment en el poder de determinats individus, elegits per portar
endavant determinades polítiques que, una vegada aconseguit l’èxit electoral,
han traït el poble, els votants directes i els militants del partit que sí que
tenen ideals universals com ara l’eliminació de la pobresa, de la ignorància,
de la mala salut, de l’opacitat, de la corrupció institucionalitzada i d’altres
promeses electorals que acaben sent fum de canya, una vegada aconseguida la
desitjada cadira, escó o butaca pública a la que solen adherir-se, com una
lleparassa, utilitzant tota classe d’eufemismes, paranoies i demagògies
barates. Si el futur de l’Estat espanyol depén, només, de Rajoy o de Rubalcaba,
apaga i anem-nos-en que la llum va cada dia més cara... És més, el futur tampoc
depén, només, del PSOE o del PP, perquè si aquestos partits no
comencen, ja, un sanejament intern i extern, no van a morir i a desaparéixer
d’èxit, sinó que van a volatilitzar-se, en les properes dècades i convocatòries
electorals, reconvertits en matèria orgànica, perquè l’energia política no se crea,
ni es destrueix, només es transforma com diria Einstein: vet aquí una teoria a la inversa, és a dir, la societat
transformant els partits que, en principi, tenien la missió de transformar la
societat en positiu.
El César
no solament havia de ser honrat, sinó també aparentar-ho: quina imatge donen
els ex-presidents i ex-ministres que porten tres dècades en les portes
giratòries de la Partitocràcia, amb
uns itineraris gens dissimulats entre la gestió pública que privatitza i
l’empresa privada que els acull? On són els diners desapareguts amb la
construcció d’infraestructures, moltes inútils, que costen més del triple del
que s’havia pressupostat?
I què em diuen, vostés, de l’indult per als
poderosos? Serà molt legal, però també molt poc ètic, que Jaume Matas, ex-president del Govern Balear condemnat a presó, puga
esperar l’indult per part d’un govern composat per amics i correligionaris de
partit, però la imatge que es transmet a la ciutadania és que PP i PSOE estan tardant 30 anys a eliminar tota aquesta classe de
privilegis medievals... L’opacitat
bipartidista abusiva és la principal enemiga de la legitimitat democràtica,
però només els ciutadans tenim la responsabilitat d’acabar amb la conjuntura de corrupció més elevada de
la democràcia espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada