Tothom sabia, almenys a Vila-real i en bona part dels pobles de les comarques de Castelló, qui era Bautista Carceller Ferrer. De tota manera, per als que encara no ho tingueu clar, caldrà explicar que va ser el primer alcalde elegit democràticament de tota la història del seu poble natal, Vila-real, ja que les dones no van poder exercir el dret al vot (podríem comptar els alcaldes elegits per sufragi universal masculí, però això ja no compta avui en dia) fins arribar la Segona República (1931-1936).
Però els dos alcaldes republicans, a l’igual que va passar a d’altres ciutats, tampoc foren elegits com ho faríem ara: Manuel Usó Jarque (Partit Radical) va ser designat president d’una Junta Gestora que va fer-se càrrec de l’Ajuntament republicà, després de vàries impugnacions dels resultats oficials de les Eleccions Municipals del 12 d’abril de 1931 i Pasqual Cabrera Quemades (PSOE) va ser designat pel governador provincial, sense haver passat per les urnes, després del triomf del Front Popular a les Eleccions Generals de febrer de 1936, és a dir, com també va passar a Castelló de la Plana, per exemple, i d’altres localitats on el municipi no estava sota el control d’algun dels partits que van formar la coalició d’esquerres. Durant la democràcia orgànica, malgrat l’eufemisme usat per Franco a l’hora d’etiquetar el seu sistema polític dictatorial, no caldria explicar que tots els alcaldes van ser designats pel Movimiento.
En arribar la democràcia, tal vegada, Batiste Carceller estava predestinat a ser una espècie de Lehendakari perpetu del seu poble, però el destí no ho va voler així i va nàixer una setmana massa tard (el 27 de febrer de 1937) per a fer coincidir el seu natalici amb el del naixement del seu poble estimat (20 de febrer). De segur que d’haver tingut una miqueta més d’allò que s'anomena ambició política, no solament hauria canviat de cotxe uns anys abans, sinó que hagués pogut arribar a llocs més rellevants dins del panorama polític.
Però Batiste mai va ser un home de partit, ni un polític a l’ús, com ja vaig explicar en aquesta mateixa columna dimecres passat. Carceller era, sobretot, un enamorat de Vila-real, i els vila-realencs no és que estiguem predestinats a fugir de la política, cosa que seria un greu error, però hem de reconéixer que la política mai ha sigut un objectiu prioritari per a la majoria dels conciutadans. No obstant, Batiste no era dels que se conformava en "passar a la història local", de la qual ja en forma part en un posició distingida, sinó que, més bé, aspirava a trencar les inèrcies del temps de silenci, erigint-se en un gran dinamitzador social i cultural des de totes les societats locals en les que, a poc a poc, es va involucrar.
La seua trajectòria vital el va portar, com hem dit, a conformar el primer Ajuntament democràtic (UCD), però també a presidir els Lluïsos, després de crear la revista parlada Camino (a imatge i semblança de Clima i d’altres dels seixanta) que, per cert, es manté activa després de més de 50 anys continuats. També els escenaris teatrals el recordaran com actor aficionat de Els XIII i de Tabola, les ones radiofòniques de la cadena Cope on va arribar a comptar amb programa propi (Veni Creator), les columnes d’opinió al Mediterráneo, al desaparegut Castellón-Diario o als primers números de la revista Poble i en tantes nits literàries de música i poesia o fent de mantenidor de tantes joves de la Vila i els ravals de totes les comarques de Castelló. Diuen que ens ha deixat aquest diumenge de matinada, sense temps de dir-nos adéu, però de segur que el seu objectiu era contactar amb Manuel Villarreal, amb Miquel Peris i tants d’altres, per organitzar-nos alguna vetllada cultural, per si de cas, algun dia ens retrobem a la Vila-celestial dels seus somnis. D.E.P.
Però els dos alcaldes republicans, a l’igual que va passar a d’altres ciutats, tampoc foren elegits com ho faríem ara: Manuel Usó Jarque (Partit Radical) va ser designat president d’una Junta Gestora que va fer-se càrrec de l’Ajuntament republicà, després de vàries impugnacions dels resultats oficials de les Eleccions Municipals del 12 d’abril de 1931 i Pasqual Cabrera Quemades (PSOE) va ser designat pel governador provincial, sense haver passat per les urnes, després del triomf del Front Popular a les Eleccions Generals de febrer de 1936, és a dir, com també va passar a Castelló de la Plana, per exemple, i d’altres localitats on el municipi no estava sota el control d’algun dels partits que van formar la coalició d’esquerres. Durant la democràcia orgànica, malgrat l’eufemisme usat per Franco a l’hora d’etiquetar el seu sistema polític dictatorial, no caldria explicar que tots els alcaldes van ser designats pel Movimiento.
En arribar la democràcia, tal vegada, Batiste Carceller estava predestinat a ser una espècie de Lehendakari perpetu del seu poble, però el destí no ho va voler així i va nàixer una setmana massa tard (el 27 de febrer de 1937) per a fer coincidir el seu natalici amb el del naixement del seu poble estimat (20 de febrer). De segur que d’haver tingut una miqueta més d’allò que s'anomena ambició política, no solament hauria canviat de cotxe uns anys abans, sinó que hagués pogut arribar a llocs més rellevants dins del panorama polític.
Però Batiste mai va ser un home de partit, ni un polític a l’ús, com ja vaig explicar en aquesta mateixa columna dimecres passat. Carceller era, sobretot, un enamorat de Vila-real, i els vila-realencs no és que estiguem predestinats a fugir de la política, cosa que seria un greu error, però hem de reconéixer que la política mai ha sigut un objectiu prioritari per a la majoria dels conciutadans. No obstant, Batiste no era dels que se conformava en "passar a la història local", de la qual ja en forma part en un posició distingida, sinó que, més bé, aspirava a trencar les inèrcies del temps de silenci, erigint-se en un gran dinamitzador social i cultural des de totes les societats locals en les que, a poc a poc, es va involucrar.
La seua trajectòria vital el va portar, com hem dit, a conformar el primer Ajuntament democràtic (UCD), però també a presidir els Lluïsos, després de crear la revista parlada Camino (a imatge i semblança de Clima i d’altres dels seixanta) que, per cert, es manté activa després de més de 50 anys continuats. També els escenaris teatrals el recordaran com actor aficionat de Els XIII i de Tabola, les ones radiofòniques de la cadena Cope on va arribar a comptar amb programa propi (Veni Creator), les columnes d’opinió al Mediterráneo, al desaparegut Castellón-Diario o als primers números de la revista Poble i en tantes nits literàries de música i poesia o fent de mantenidor de tantes joves de la Vila i els ravals de totes les comarques de Castelló. Diuen que ens ha deixat aquest diumenge de matinada, sense temps de dir-nos adéu, però de segur que el seu objectiu era contactar amb Manuel Villarreal, amb Miquel Peris i tants d’altres, per organitzar-nos alguna vetllada cultural, per si de cas, algun dia ens retrobem a la Vila-celestial dels seus somnis. D.E.P.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada