Entre els dilemes o interrogants de la vida (d’on venim?, qui som?, on anem?) sempre n’hi ha un altre que ens solem fer quasi totes i tots: què és poesia? Ja sabeu que la resposta la va aportar G. A. Bécquer perquè, en realitat, poesia som totes i tots, encara que només una minoria d’agosarades i agosarats arribem a fer-la pública o tenim la sort de veure-la publicada. Però alguns també pensem, com el gran Miquel Martí i Pol, que un poema no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li i si, a tot això, li afegim el segrest dels versos per la música arribarem la síndrome d’Estocolm d’una nova dimensió literària i artística.
Potser, hi ha tanta poesia diferent com poetes o maneres d’entendre la vida, els sentiments, els afanys, les desgràcies quotidianes, les passions i, per descomptat els mecanismes per triar i ordenar els mots, els versos o el ritme de les paraules.
Artur Àlvarez és un mestre de la paraula, un poeta privilegiat perquè, a més, té el do d’una veu prodigiosa i una dicció que pregona la musicalitat del cantautor que sap, en tot moment, com emetre el missatge que, prèviament, ha treballat des del punt de vista semàntic, rítmic i musical d’acord amb una harmonia que, ben lligada, acaba fructificant en cançó. Per als poetes que ens hem hagut de resignar a escoltar la música com un art aliè, sempre resulta d’allò més gratificant escoltar lletres pròpies musicades per un bon compositor. Alguns, fins i tot, hem tingut la sort, a més del privilegi que dóna l’amistat, d’escoltar algun poema propi musicat i cantat per Artur.
De vegades, els laberints de la prosa poètica, els versos encadenats amb rimes i mètriques, els poemes deslliurats de cadenes acadèmiques, els rodolins i jocs de paraules o, simplement, les cruïlles dels camins et porten a coincidir amb persones solvents en esperit i inquietuds que, a més, portaven rutes convergents pel món de l’ensenyament i el conreu de la llengua o el foment de la lectura entre els valencians que, en aquest món globalitzat, també aspiren a formar part del que s’entén per cultura universal.
Artur Àlvarez, a més, també conrea les arts plàstiques, és a dir, és un pintor contemporani que beu de les arrels humanístiques que aspiren a dominar procedimentalment els plaers hedonistes de la mil·lenària cultura mediterrània, de llarga tradició de poetes, filòsofs, músics i pintors. D’entre els grans poetes contemporanis castellonencs, més pròxims, comptem amb els grans mestres Bernat Artola i Miquel Peris que van llaurar els solcs de la poesia, en uns temps difícils, sobre una terra erma de cultura quasi sempre ofegada per la pertinaç sequera de la llibertat creativa. A la qualitat poètica dels nostres, ja, clàssics mestres en gai saber, s’uneix el treball artesanal del compositor que, de vegades com un mag, d’altres com un científic, va elaborant la metamorfosi del poema que síl·laba a síl·laba, paraula a paraula, vers a vers, acaba per transformar-se en petites molècules que esdevenen cançó quan les cordes vocals del cantautor es fusionen definitivament amb els instruments de vent, amb els teclats d’un piano o d’un orgue, el ventall d’un acordió, les cordes de la guitarra i del violí o s’acorden, per consens, amb una disciplinada percussió rítmica no exempta, per això, d’estratègics silencis i pauses sobtades carregades de semàntica i de sentiment.
Bernat Artola, Miquel Peris, Artur Àlvarez... un plaer per l’oïda, un goig per als cinc sentits.
Potser, hi ha tanta poesia diferent com poetes o maneres d’entendre la vida, els sentiments, els afanys, les desgràcies quotidianes, les passions i, per descomptat els mecanismes per triar i ordenar els mots, els versos o el ritme de les paraules.
Artur Àlvarez és un mestre de la paraula, un poeta privilegiat perquè, a més, té el do d’una veu prodigiosa i una dicció que pregona la musicalitat del cantautor que sap, en tot moment, com emetre el missatge que, prèviament, ha treballat des del punt de vista semàntic, rítmic i musical d’acord amb una harmonia que, ben lligada, acaba fructificant en cançó. Per als poetes que ens hem hagut de resignar a escoltar la música com un art aliè, sempre resulta d’allò més gratificant escoltar lletres pròpies musicades per un bon compositor. Alguns, fins i tot, hem tingut la sort, a més del privilegi que dóna l’amistat, d’escoltar algun poema propi musicat i cantat per Artur.
De vegades, els laberints de la prosa poètica, els versos encadenats amb rimes i mètriques, els poemes deslliurats de cadenes acadèmiques, els rodolins i jocs de paraules o, simplement, les cruïlles dels camins et porten a coincidir amb persones solvents en esperit i inquietuds que, a més, portaven rutes convergents pel món de l’ensenyament i el conreu de la llengua o el foment de la lectura entre els valencians que, en aquest món globalitzat, també aspiren a formar part del que s’entén per cultura universal.
Artur Àlvarez, a més, també conrea les arts plàstiques, és a dir, és un pintor contemporani que beu de les arrels humanístiques que aspiren a dominar procedimentalment els plaers hedonistes de la mil·lenària cultura mediterrània, de llarga tradició de poetes, filòsofs, músics i pintors. D’entre els grans poetes contemporanis castellonencs, més pròxims, comptem amb els grans mestres Bernat Artola i Miquel Peris que van llaurar els solcs de la poesia, en uns temps difícils, sobre una terra erma de cultura quasi sempre ofegada per la pertinaç sequera de la llibertat creativa. A la qualitat poètica dels nostres, ja, clàssics mestres en gai saber, s’uneix el treball artesanal del compositor que, de vegades com un mag, d’altres com un científic, va elaborant la metamorfosi del poema que síl·laba a síl·laba, paraula a paraula, vers a vers, acaba per transformar-se en petites molècules que esdevenen cançó quan les cordes vocals del cantautor es fusionen definitivament amb els instruments de vent, amb els teclats d’un piano o d’un orgue, el ventall d’un acordió, les cordes de la guitarra i del violí o s’acorden, per consens, amb una disciplinada percussió rítmica no exempta, per això, d’estratègics silencis i pauses sobtades carregades de semàntica i de sentiment.
Bernat Artola, Miquel Peris, Artur Àlvarez... un plaer per l’oïda, un goig per als cinc sentits.
Antoni Pitarch Font, membre d’EL PONT cooperativa de lletres.-
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
P.D.- Moltes vegades he escrit per encàrrec, com aquesta, però quan l'encàrrec és d'un amic amb el qual estàs compartint inquietuds comunes, és un plaer i un honor que et manen feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada