dissabte, 15 de juliol de 2017

SÚBEME LA RÀDIO DESPACITO...


Segons diu Gordon Childe, a “Los orígenes de la civilización”, en un planeta sempre canviant com el nostre, l'excés d'especialització és, a llarg termini, una garantia d'extinció... és per això que sempre m’ha agradat i valore la funció docent, i pense que s’hauria de fer més pedagogia en la vida quotidiana: els pares amb els fills, els polítics amb els ciutadans d’apeu, els religiosos amb els fidels, els empresaris amb els treballadors, etc. 

I com la feina del mestre és la de saber de tot, sense ser especialista en res, considere que se l’hauria de valorar més i posar-la a l’eix de la vida social i col·lectiva. Però els mestres han d’unificar criteris i no sotmetre’s als dels mercats, als de les audiències o a l’excés de protagonisme de certs pares sense trellat. I per què ho dic tot açò? Ara us ho conte, tot esperant que ningú s’ho agafe com una acusació a persones particulars o a centres educatius concrets... 

Un que, de sempre, ha estat fan de la música, de tota classe, com a consumidor i sense coneixements de crític a nivell expert, pensa que hi ha música per a tots els moments: clàssica per als solemnes i pedagògics, balladora i informa’l per als temps de festa i de joia, relaxada per a la intimitat personal, estrident per a avinenteses puntuals d’eufòria, etc. 

Per això no comprenc com, darrerament, sobre tot els últims mesos, pels patis de les escoles de Vila-real només se sent Despacito, Súbeme la radio i altres èxits del moment... Potser sóc un antic, o un vell, i per això recorde la infantesa quan els èxits del moment s’escoltaven, precisament, a casa, a la ràdio o a la fira quan anàvem als cotxes de xoc i, sobre tot, abans de l’aparició del duet de Camela que ja se van quedar a viure a la fira per sempre. Potser, també, que es tractava dels dies festers de maig o dels darrers dies de classe de juny, quan se preparen les infinites graduacions de tots els nivells (cosa que també sobta als docents que ens hem jubilat sense haver-nos graduat mai en res) i s’ha de preparar una gala per als pares diferent... 

Diferent? Si a totes les cadenes de ràdio, teles, discoteques i berbenes populars no se sent altre! Per això crec que també s’ha de fer pedagogia a l’hora del pati i tornar als clàssics: Beethoven, Beatles, Tàrrega. Serrat, Lluís Llach, Enrique&Ana: con esta canción, de multiplicar... Ah, i la nova cançó i Els Llauradors: de Castelló a Almassora, xim-pum, tracatrà!

.......................................................

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Juliol/Agost de 2017 nª 241, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

La meva llista de blogs

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes