Amb el pas dels anys, desapareixen espais i persones amb les que havíem compartit llocs i costums en perill d’extinció. Alguns hem vist enderrocar, fins i tot, la casa on vam nàixer, a un carrer de terra sense asfaltar, altres més joves, en canvi, pensaran que sempre havíem nascut a l’Hospital de La Plana, per exemple.
Les ciutats sempre canvien, per a bé o per a mal, però els ciutadans hem de reciclar-nos constantment per adaptar-nos al nou medi i transformar-lo amb criteris cada vegada més racionals que respecten tant el patrimoni arquitectònic com el mediambiental, és a dir, el que dóna identitat al nostre poble, com ara la Séquia Major: l’únic testimoni de l’evolució de la ciutat des de 1274 que, a més d’un cordó umbilical que ens lliga al pare Millars, és un itinerari urbà de primer ordre malgrat els objectius rurals inicials d’aportar el reg a les partides de l’Horta.
És per això que ens hauríem d’implicar en Encenem la Séquia, un Pla Estratègic de la Séquia Major i encontorns obert a la participació ciutadana per aconseguir, almenys, unes actuacions harmòniques i coherents al llarg de tot el traçat del canal fluvial...
Personalment, conec el projecte com a ciutadà d’apeu i per haver participat, amb els amic de l’Associació Cultural Socarrats, en vàries sessions d’aquesta iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Vila-real recollint la proposta de Socarrats, on participa un equip d’arquitectes que coordina passejades, tallers, etc.
L’objectiu és recollir els diferents punts de vista de la ciutadania per conformar, a llarg termini, un pla d’actuacions que dignifiquen la Séquia, el caixer, la ruta urbana i en definitiva, Vila-real, al marge de la composició política de l’ajuntament de torn.
S’ha parlat de neteja, de la conveniència de no tapar-la, d’uniformitzar els materials que la conformen i el mobiliari urbà (no potser que els bancs, per exemple, siguen de diferents colors segons qui mana a Ca la Vila!), els tipus d’arbres que s’escauen, l’ús prioritari, etc. així com l’apartat més sentimental dels records: sempre havia pensat, de més menut, que la Séquia era la piscina particular de l’alquerieta del meua iaio Dominguet de Peretona o un tros del pati de l’escola del Cedre o de l’Institut on, de tant en tant, llançaven a algun alumne (mobbing?) però mai se va ofegar ningú...
El poble té la paraula!
..............................................................................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Juny de 2018 nª 251, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada