dissabte, 3 de juliol del 2021

ELS PARADISOS PERDUTS


Sempre s’ha atribuït aquella frase de que els únics paradisos que existeixen són els perduts a l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, el creador de l’univers mític de Bearn en una sèrie de novel·les construïdes i ambientades amb els seus records d’infantesa i joventut a Mallorca que també foren portades a la pantalla gran del cinema als anys 80. 

Però estiguem d’acord, o no, amb la frase o boutade de marres, és de veres que tal com anem complint anys, tendim a buscar paradisos perduts entre els nostres records de xiquets i, sobre tot, de joventut. Paratges naturals, rurals o urbans que els anys han transformat i ara ens costa reconèixer-los o persones que ens van marcar en els anys iniciàtics de la vida i ara ja no són entre nosaltres o no les reconeixem si ens les trobem de cara... 

Entre les persones, tots tenim presents als iaios, sobre tot si els hem perdut: una vesprada menjant garrofes amb un o fent una partida al set-i-mig amb l’altre o les anècdotes narrades per les iaies, sempre basades en fets reals, però amb un missatge ètic encobert, a tall de conclusió moral o moralitat. 

Per no esmentar els llargs estius de maset jugant amb els cosins i amb la flora i la fauna autòctones quan encara corrien les sargantes pels reguers, els cullerots i les granotes per les bassetes i els pixavins que vorejaven totes les basses i zones humides dels voltants. 

També als amics d’infantesa, amb els que recordes els paradisos perduts del poble, per exemple aquelles discoteques locals que ja no són, com ara Doña Tula, Flamingos, La Eros o el Jardín Alaska i les escapades nocturnes comarcals al Quijote de Borriana, la Marian de Betxí, el Pirata del Grau de Castelló, la Picasso de Benicàssim o Ufo´s d’Orpesa... però també les verbenes d’estiu a tots els barris de masets vila-realencs i pobles de la comarca. 

I qui no recorda els paradisos perduts al voltant del casc urbà del Vila-real dels anys 70? Evidentment, els més joves, però de segur que els vostres pares o iaios us han parlat alguna vegada, o no (perquè tot no se pot contar), del Barco Voltat, les Coves de l’Ermita, l’Alqueria de Ramos, els rocams que envoltaven la ciutat on començàvem a somniar en ser futbolistes, la Frontera Azul al Camí Cedre on instal·laven per festes la plaça de bous portàtil (primer de cabirons amb cadafals i solletes, després metàl·lica) o el solar adjunt a la primera Biblioteca pública i l’Institut (l’únic d’aleshores, és a dir, el Tàrrega), els ventorrillos o tavernes a l’exida de la ciutat com ara la taverna de Melilla o la del Llúcio o la de Paco (més cèntriques), el Bar La Granja quan feia de secretaria del VillarrealCF, l’antiga parròquia dels Evangelistes i un llarg etcètera... 

Potser, els xiquets del present -quan se jubilen, si encara existeix aquesta condició laboral- recordaran aquell estiu del 2021 i els seus paradisos perduts seran Gdansk, Belfast i altres racons més llunyans.

........................................................................................................

Aquest article d'opinió ha estat publicat a la Revista Poble de Juliol-Agost de 2021 nº285 en la meua columna d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol. 

2 comentaris:

Pasqumat ha dit...

Sempre és recomanable llegir-te. Una prosa senzilla, encertada i estimulant, arrelada a la nostra terra i als nostres records i vivències.

TONI PITARCH ha dit...

Gràcies, amic!

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2023/24 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2023/24 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes