LA DANA I EL SISTEMA POLÍTIC

 

La DANA o depressió aïllada a nivells alts de l’atmosfera va atacar criminalment els pobles de l’Horta de València, però també alguns de l’interior com ara Utiel. El nombre de morts, desapareguts i béns materials destruïts, tant les infraestructures públiques com les llars privades, ens indiquen la magnitud de la força de la natura als temps del canvi climàtic, però també la fragilitat del territori i, sobre tot, la inoperància dels poders públics en la gestió del desastre.

Independentment de l’escassa eficàcia de la legislació, de les mesures preventives o de la tardança en comunicar l’estat d’alerta per part dels irresponsables als que hem de demanar responsabilitats, la sensació general, pot ser, es resumeix en la fallida d’un Estat de les Autonomies que, des dels orígens, no és carn ni peix. M’explique! 

Al món actual, a banda de les dictadures, podem trobar dos tipus d’estats democràtics: els federals (com ara Alemanya) i els centralistes (com ara França) que, des temps immemorials, estan consolidats i funcionen molt millor que Espanya: per què? 

Perquè Espanya és un Estat que no pot ser considerat federalista ja que el govern central controla el finançament autonòmic (independentment del color del govern de torn), però tampoc centralista perquè les autonomies són les responsables de les competències més importants com, en el cas de la Comunitat Valenciana, les que venen recollides als articles 49 a 58 de l’Estatut i que foren transferides per l’Estat al seu moment (Protecció Civil i Seguretat Pública, Urbanisme i Ordenació del Territori, Obres Públiques, Aprofitaments Hidràulics, Patrimoni, Carreteres i Ferrocarrils que transcorren íntegrament pel territori, Educació, Sanitat, Serveis Socials, etc.). 

Resumint, l’Estat ens encarrega la gestió, però tutela el finançament i, si a això li afegim que el finançament no solament no és equitatiu ni amb la població total, ni amb la superfície gestionada (i que dos autonomies com ara Navarra i Euskadi gaudeixen de l’insolidari concert econòmic) i que la Valenciana és una de les pitjor finançades juntament amb Catalunya o les Illes, això ho explica quasi tot.

Perquè caldria afegir la ineptitud dels nostres polítics, sempre preocupats, en primer lloc, de la política caïnita del partidisme, abans de pensar o actuar per la millora de la vida del poble i dels pobles, tant des dels governs com des de l’oposició, d’unir esforços per aconseguir millors infraestructures de tot tipus, millorar les condicions de vida per als més humils, imposar horaris laborals conciliadors amb la vida familiar o el perill de les catàstrofes, etc.

Mentre Espanya no aposte, d’una vegada per totes, per un Estat Federal de debò, amb uns impostos proporcionals a la riquesa de cada territori i solidaris amb la resta de l’Estat, a més d’un finançament just i objectiu que, lluny de drets històrics anacrònics, respecte el potencial humà i geogràfic de cada territori i un imperi d’unes lleis igualitàries per a tots, només ens quedarà confiar en els nostres Ajuntaments i els nostres joves que, afortunadament, han donat la cara des del primer minut i s’han enfangat als pobles valencians germans que encara ploren els centenars de víctimes i aspiren a un futur imperfecte on conjugar la normalitat torne a ser un verb d’esperança.

Revista Poble nº 322, desembre 2024