Vila-real és una ciutat que, en línies generals, ha sabut preservar i perpetuar les seues tradicions més importants.
De tota manera hi ha tradicions heretades (el ball de l’Anguila), espontànies (visitar el cementeri el Dia de Tots Sants en compte del Dia de Difunts), tradicions importades (Dia de la Cultura Andalusa) i pràctiques recents (la confecció d’allioli a la Plaça Major el dia de la xulla) que, a la llarga, s’acaben consolidant com a tradicions.
És per això que, des d’un punt de vista totalment subjectiu i personal, alguns ciutadans no hem comprés la unanimitat de tots els grups polítics a l’hora de decidir NO commemorar la data del 9 d’octubre que marca el nostre naixement com a valencians amb l’entrada triomfal dels notaris de Jaume I al Cap i Casal, és a dir, el rei que va fundar Vila-real i el Regne de València, que ens va portar la llengua catalana, els Furs com a primer corpus legislatiu, etc.
De tota manera, la contradicció és majúscula perquè si celebrem el començament de l’Any Xinés, la romeria del Rocío o l’aniversari de Walt Disney (aquest crec que encara no!), no estaria gens malament començar per consolidar la celebració del 9 d’octubre que al 2024 sí que se va celebrar, encara que fos per primera vegada i amb la vergonyosa absència de dos partits polítics que volen ensenyar-nos a reescriure en Valencià, però demostren molt poca empatia amb la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions més emblemàtiques.
Tampoc estaria de més recuperar aquells esdeveniments que han tingut èxit en el passat recent i que s’han deixat de celebrar només per estalviar diners a l’erari públic, com ara el Festival Internacional de Danses organitzat pel grup El Raval o el Certamen Literari Ciutat de Vila-real que va mantenir el pols literari de la ciutat durant més de dues dècades, perquè tampoc s’ha atrevit mai cap representant polític municipal a suggerir, almenys, estalviar del pressupost municipal amb la reducció d’algun dels caríssims bous que passegen per la Vila durant la setmana de festes, malgrat tractar-se d’una tradició documentada ja el 1375.
Preservar la identitat, en un món tan globalitzat, no és una tasca gens fàcil amb els temps que corren. La tradició també va adaptant-se al medi.
Cal fer l'esforç, fins i tot ecològic, de preservar els ecosistemes culturals en perill d'extinció davant l'allau, implacable, de la globalització mediàtica que mai entén de qualitats, identitats o sentiments i que simplifica la complexitat social mitjançant una ideologia de rendibilitat econòmica que només té com a base la subjectivitat dels indicadors sociològics del consum, les audiències, les perspectives de mercat o, fins i tot, les enquestes electorals.
Revista Poble nº332, Novembre 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada