Des del partit cum laude contra el València al Madrigal, el Vila-real Club de Futbol s'havia metamorfosat en el personatge invisible d'una novel·la d'Eduardo Mendoza. Empatava o perdia a casa, guanyava amb molta potra fora (a Múrcia, per exemple) o perdia l'oportunitat de seguir en la UEFA per errors propis, falta de caràcter, velocitat i joc per les bandes.
Ahir la cosa no pintava millor i la primera part era una fidel imatge del que havia estat, darrerament, aquest equip tant invisible com el mateix Gurb.
La segona part, però, tornà a reaparéixer el millor Senna, es consolidà la seguretat en defensa (Godín s'ha guanyat el protagonisme merescudament i Gonzalo torna, a poc a poc, a ser el gran central que tots coneixem) i Eguren es reivindicà com el jugador robador de balons que necessitàvem, tot ficant el peu i mostrant l'agressivitat necessària i suficient requerida al futbol d'alt nivell perquè, no cal oblidar-ho, futbol és futbol i sempre consisteix en atacar, defensar i, sobretot, guanyar els tres punts en joc sense maltractar el baló.
La reaparició de Mati-gol, Mati-poc, Mati-prou... que, pel que sembla, vol tornar a ser el passador precís que coneixem al Madrigal (tot esperant el "Mati-gol" xilé), juntament amb la combativitat i eficàcia del Guille Franco i Capdevila i, per fi, el sentit comú de Pelegrini (l'haurà recuperat definitivament?) posant l'imprescindible Cani com a titular, feren la resta... sense oblidar l'inestimable col·laboració d'Osasuna i Depor.
Si algun dia el Vila-real aprén a no perdre punts al Madrigal, és a dir, dins de casa, potser la Lliga ja no serà cosa de dos. Però si enguany ja hem fet tard, bo serà consolidar un lloc de Champions (tercer o quart) encara que siga guanyant fora de casa.
El Vila-real Club de Futbol ha reaparegut. Felicitats!
