MORT A LA VILA-REAL

Felicitats bloquers -i lectors en general- que avui és Tots Sants (mekàsson Halloween!, quina mania d'importar tradicions estrangeres!) i demà la Diada de Difunts, un jorn per honorar els nostres avantpassats, amics i familiars que han passat d'aquesta vida/Vila a l'altra -com deia el pregoner de soterrars quan encara érem menuts cronològicament.

Malgrat la mundialització, la goblalització, que ha unificat dretes i esquerres tradicionals (PPSOE) en una Internacional Capitalista o de l'economia de mercat que amenaça de fer desaparéixer la identitat local que reivindiquem des del nacionalisme (global/local = glocal), s'ha de reconéixer, objectivament, que mai s’havia viscut millor, ni més anys, a la Vila i a l’aldea global, al món.

No es tracta de parlar de paradisos, trobats o perduts, sinó d’analitzar la realitat actual sense maniqueismes. El món actual és contradictori. La nostra ciutat ho és, tal vegada, encara més. Mai hi havia hagut al món tanta gent que pateix fam, que pateix gana, però açò passa perquè la mortalitat dels països pobres també ha disminuït gràcies als avanços mèdics sobretot, encara que la mortalitat infantil continua sent elevada. Als països rics, pel contrari, es viu la contradicció d’una mortalitat superior a la natalitat, degut al progressiu augment de l’esperança de vida, és a dir, a l’augment dels col·lectius de la tercera edat. I com resulta que ningú ens quedarem al món, ni de mostra, resulta que quan més vells habiten una ciutat també s’incrementa el nombre de defuncions. La població als països rics, com al nostre poble, només augmenta, evidentment, pel creixement migratori ja que el saldo natural (la resta entre natalitat i mortalitat) comença a ésser negatiu. Totes aquestes evidències estan documentades, cada vegada més, pels padrons municipals, els censos i les estadístiques en general.

Als temps pre-estadístics, abans del segle XIX, la població no creixia ja que l’elevada natalitat era compensada, negativament, per una gran mortalitat esglaonada d’epidèmies periòdiques de les que no escapava la nostra ciutat. Les històriques epidèmies del còlera al segle XIX, foren rellevades al XX per una epidèmia de grip, l’anomenada “cucaratxa”, que al 1918 s’emportava més de 100 vila-realencs d’agost a desembre.

Altres episodis tristos, de la història del nostre poble, a banda dels 253 morts del 12 de gener de 1706 pels embats del Comte De las Torres en la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, han quedat en la memòria col·lectiva com ara l’incendi del cinema de "La Luz", del 27 de maig de 1912, que causà més de 60 morts. Aquests episodis demogràfics, com les pèrdues en vides humanes de la fratricida guerra civil -que es magnificaren amb l’obra de Gironella, “Un millón de muertos”, quan els estudis històrics demostren que en foren, en total, molt menys de 400.000-, no solament restaren població per les baixes puntuals que causaren sinó que, a la llarga, els seus efectes sobre la natalitat perduraren per molts anys, és a dir, no solament causaren un disminució de la població sinó que produïren un gran nombre de no-nascuts degut, sobretot, a les parelles i futurs projectes familiars que trencaren.

Vila-real, ara mateix, és una ciutat envellida, mai havíem comptat amb un col·lectiu tan nombrós de gent major i, encara que és de ben nascuts honrar els nostres difunts sobretot al Novembre o presentar un projecte urbanístic per construir un nou cementeri, tampoc estaria de més encetar una campanya per fomentar el respecte cap a les persones grans que no s’acabe amb la fartà de la setmana de festes, així com un pla municipal per ampliar infrastructures i serveis a la tercera edat. A Vila-real només comptem amb una residència pública per a gent gran (la del carrer l'Ermita), a més del centre de Caixa Rural (junt a l'estació de Renfe) o la privada de Sant Llorenç que ha estat tancada durant uns mesos davant les irregularitats denunciades per la mateixa Generalitat Valenciana.