Anit va tornar la V de Vila-real, la V de victòria al Madrigal en forma de tres punts fantàstics que allunyen, momentàniament, la sensació d'abisme futbolístic de la setmana anterior. De tota manera, el Mallorca va donar guerra fins el final, potser amb pocs arguments futbolístics, potser aprofitant els nervis d'un Vila-real indecís amb un escàs fons d'armari físic, idees mínimes i escassa memòria futbolística d'uns temps recents en què la pilota se combinava amb facilitat, rapidesa i eficàcia.
Anit, però, només va retornar, això, la victòria, els tres punts, que ja és molt. Ara, a poc a poc, esperarem el Godot del futbol ja que, com la trama repetitiva de l'obra dramàtica de Samuel Beckett (Tot esperant Godot), el partit d'anit també va ser això, el tedi, l'avorriment, per no dir el fàstic, la carència de significat del futbol practicat pels equips de dos entrenadors necessitats de carinyo i dos equips necessitats de punts.
El Vila-real, però, va eixir amb l'aliniació de gala, si coincidim en què el futbol és cosa de gent jove i ràpida. I això va tenir efectes immediats, ja que, després d'una primera ocasió d'un Nilmar negat cara a porta, als vuit minuts escassos arribava el primer gol, obra de Rossi a passada en profunditat de Català (un central reconvertit en lateral esquerre per l'entrenador que, cas de recaure de la lesió, no tenia Oriol a la banqueta perquè el català de Cambrils no estava ni convocat). Més endavant arribaria una altra ocasió de Nilmar i ben poca cosa més perquè, pel que es va vore anit, els jugadors del Vila-real tenen por de xutar a porta.
De tota manera, els excel·lents 24 graus de temperatura contrastaven amb les boires mentals i els núvols de nervis que s'acumulaven al centre del camp en començar la segona part... i això que Nilmar va aconseguir el 2-0 a la tercera, la vençuda, en una deixada excepcional de Borja Valero que, com De Guzman, encara no tenen el to físic desitjable en un professional d'èlit. Però, com a la història interminable dels homes, els ases i les pedres, l'entrenador va tornar a estropessar en la mateixa acció de sempre (encara que no siga res original perquè també la practicava Don Manuel Pellegrini i Ripamonti), és a dir, substituir Cani, és a dir, l`únic centrecampista del Vila-real ràpid i capaç de desbordar el contrari independentment de si se troba bé, regular, malament o cansat (aquesta possibilitat és remota perquè poques vegades la té un jugador com Cani, sempre el primer a l'hora de ser substituït). Els xiulits del Madrigal no van anar a adreçats a Senna (que s'incorporava) sinó a l'ideòleg i executor del canvi que, immediatament, va provocar la cessió de la pilota al Mallorca i l'arribada del perill a la porta del Vila-real.
Un gol anulat al Mallorca, una eixida del nostre porter que recordava els cantants d'Eurovisió i, al final, els desitjats tres punts que, a poc a poc, poden anar escampant els dubtes, l'ansietat i la decepció d'una afició que fidel i impassible assisteix a la deconstrucció d'un equip que, fins ara mateix, havia estat jove, ràpid i dinàmic, però també seriós en defensa, imaginatiu i contemporitzador quan feia falta. El dissabte, a Bilbao, una nova final per revalidar la confiança en un Vila-real que ha d'anar a més per anar pujant posicions en una Lliga Estrellada (pels deutes i els pressupostos minvants dels equips) i consolidant-se en la Champions Rics (aquestos si que tenen pasta, sobre tot els italians, però d'espaguettis i para de comptar)...
Esperant Godot, és a dir, després de la V de victòria, que esperem repetir a San Mamés, haurà de retornar la C del joc combinatiu (sense velocitat no se pot combinar res!) i la F de futbol: Vila-real C.F., endavant!
2 comentaris:
Toni, a mi em don a la sensació que en el cas de Rossi, a mes que es clar que li costa molt passar la pilota (es un poc recelós), açò s'accentua quan li la te que passar a Nilmar. ¡No li la dona mai!. Igual te por que faça mes gols qu'ell. Ahir van haver-hi almenys dos ocasions o tres en què si li la haguera passà, igual el resultat haguera sigut més ampli. No se, es una opinió.
Això de Rossi no és res, si comparem amb el que feia quan va arribar (necessitava una pilota per ell sol). Però el problema principal, a banda dels canvis tàctics que havien desfet el sistema de joc, crec que és l'estat físic (també anímic) de molts jugadors: Nilmar ha començat molt més fluix del que va acabar, Borja Valero igual, a Rossi el veig més lent... per no parlar de la tercera edat (massa jugadors per damunt dels 33). Però tens raó, el futbol és un joc col·lectiu i els egos (també dels entrenadors) no porten a res bo.
Publica un comentari a l'entrada