A PEU PER L'ESPADÀ

Diumenge passat retornàrem a la Serra d'Espadà, però fent una ruta diferent a la del propassat 17 de juliol. Aquesta vegada l'objectiu fou el cim de La Ràpita, a més de 1000 metres d'alçada, després de caminar durant més d'hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, vol fer-se horitzontal perquè l'excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta, durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra civil traçà una línia perpendicular a la Mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d'Espadà cap a l'Alt Millars.

La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d'un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des d'un molí fins un poble abandonat com ara el Jinker són potenciades pel valor afegit que aporta tota la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinker o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica construïda pels republicans durant la guerra civil (trinxeres, per exemple) o les sendes i els viaranys franquistes, tot aprofitant la mà d'obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar tota la zona de bombes sense explossionar, bales, projectils, pistoles i fusells de tots els calibres en acabar el conflicte civil que, a la comarca de La Plana, es va centrar, sobre tot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament, cada dia i en el front sanguinari (anomenat "liberación" pels guanyadors) del mes de juny del 38.  Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d'Andalusia on, totalment a la inversa del que passava a territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d'esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.

De tota manera, encara que les restes bèl·liques deuen de ser escasses, encara queda molt de "pirata" solt, és a dir, de gent pertretxada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l'amor a la Natura i/o a la Història i una altra el negoci clandestí, on no se paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, el té com el cafè... i quanta menys memòria històrica millor i si, damunt, ara hi ha l'excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l'estranger, la història que reste tancada als museus... i així ens va, treient els fantasmes de la guerra civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d'edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que a totes les guerres sempre hi ha criminals a tots dos bàndols, i més a les guerres civils entre germans que solen ser les més cruels.

Anant a peu per la Serra d'Espadà vaig poder pensar en totes aquestes coses, però també amb Josep Maria Espinàs, sí, l'autor de la lletra de l'Himne del Barça que, després del A peu pel Maestrat encara ens en deu una: A peu per l'Espadà... que escriguen els altres que una obra així només es pot fer en castellà a casa nostra perquè, naturalment, requereix una bona subvenció que Si la Generalitat Valenciana no dona, Bànkia no presta...