CRIM, CÀSTIG I FUTBOL

Quan el Duo Dinámico cantava allò de 15 años tiene mi amor -amb total impunitat-, el nostre equip de futbol militava eternament a Tercera Divisió, els xiquets jugàvem a la Plaça del Calvari -que no del Llaurador- a ser Amancio, Claramunt o Luis Suárez, i tornàvem a casa amb els genolls xorrant sang... a les escoles memoritzàvem les regles ortogràfiques abans d’aprendre a escriure, la lletra amb sang entrava i, si no entrava, cap al tros, xiquet, que la feina mai s’acaba... eren altres temps, més durs i més austers, on per no haver-hi, tampoc hi havia ni crisi, ni prima de risc: paradoxes de la vida. Els xiquets creixíem amb la por al cos, abans d’aprendre a valorar allò del respecte, és a dir, amb por al pare, al mestre, al policia, a les persones majors, a la mort...

Ara mateix, quan ja no canta ningú ni les cançons d’Eurovisió, el Vila-real C.F. ve de militar tretze anys en Primera, els xiquets practiquen jocs sedentaris amb rivals virtuals i globals, a les escoles no se memoritza i els xiquets promocionen automàticament de curs perquè el fracàs, com l’esforç o la feina, tampoc existeix. Els xiquets han crescut sense cap tipus de por, sent premiats com a reis de la casa, en un entorn sense malalties, on la mort s’ha allunyat, discretament, a dintre dels tanatoris... però, de sobte, la crisi arriba a les portes de casa en forma d’atur, falla la taronja i el taulell i, per arrodonir-ho, l’equip de futbol cau víctima d’un encadenament d’errors propis que el porten al descens, en una competició -o negoci-, on sempre hi ha adulteracions.

La derrota és didàctica, malgrat el càstig per tant poc de crim. Cap aficionat ho esperava, ni els joves, ni els vells, però amb el capità Marcos Senna tornarem!


P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, juny de 2012, nº 185, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer, sota el mateix títol.