DE REIS I PRÍNCEPS

Sempre recordaré, amb enyor, ara que el Papa també s’està fent major, l’arribada dels Reis Mags d’Orient que en aquells temps d’infantesa no venien mai tan carregats com ara mateix, malgrat la crisi. És més, de vegades, fins i tot repetien joguines d’un any a un altre, encara que els xiquets no n’érem massa conscients del suposat error en l’enviament (?). 

Del Papa Noël no n’havíem tingut notícies fins l’arribada d’un obés americà disfressat amb un vestit de color verd i barbes blanques que anunciava la Coca-Cola, més tard reconvertit per la societat de consum en competidor directe dels monarques tradicionals.

Sobre la monarquia com a institució política, en canvi, he de reconèixer cert escepticisme, perquè si es tracta d’una monarquia constitucional no veig cap diferència amb una república democràtica, llevat de l’elecció a les urnes del cap de l’Estat, cosa que objectivament sembla més adient amb els temps actuals. El Rei Joan Carles I està a punt de complir els 75 anys d’edat i tots sabem que no està passant els seus millors moments de regnat.

Potser perquè l’esperança de vida era massa curta al segle XVI, Nicolau Maquiavel no va aconsellar sobre l’edat ideal dels governants a la seua reconeguda obra “El Príncep”, inspirada -diuen- en Ferran el Catòlic, rei d’Aragó que, al casar-se amb Isabel de Castella, va aconseguir la unió dinàstica dels dos principals regnes peninsulars (Portugal ja era independent), però no la política, ni la legislativa, ni molt menys l’administrativa. Per tant, la consigna sobre els 500 anys de “la nación española” no deixa de ser això, una consigna.

Ho comente perquè si hi ha algun rei que va aconseguir unificar els dos regnes “por el justo derecho de conquista” (implantant, per la força de les armes, les lleis castellanes als territoris de la Corona d’Aragó), aquest va ser, precisament, Felip V. Sí, el mateix que va signar els Tractats d’Utrecht on, entre d’altres concessions per aconseguir la pau i la corona, va cedir Gibraltar als anglesos (1713), va introduir l’absolutisme francés com a nét de Lluís XIV, va abolir -entre d’altres- els Furs del Regne de València, amb greus episodis de sang i foc (a Vila-real i Xàtiva, sense anar més lluny, per la qual cosa -i gràcies al vila-realenc Carles Sarthou- roman penjat cap per avall al Museu de l’Almodí) i va presidir el discurs de Nadal de Joan Carles I...

Potser perquè el Rei, amb tots els respectes, s’està fent major, s’està quedant sense assessors degut a les retallades, o aquests són tots republicans i independentistes.

BON 2013, encara que tots siguem un any més majors!!!

castelloninformacion.com