RECTIFICAR ÉS DE SAVIS, DIMITIR D'ALEMANYS

Els antics emperadors romans ostentaven el títol religiós de Pontífex Màximus o Summus Pontífex, és a dir, cap de la religió politeista. En l’antiga Roma, un pontífex era un arquitecte de ponts; el pontífex apropava el món dels mortals al món dels déus, i a la inversa, però sobre tot era el cap dels pontífexs. Quan l’emperador Constantí I va imposar el cristianisme com a religió de l’Imperi, va dividir també el càrrec religiós del temporal (polític), que es quedaria en mans de l’emperador. Des d’aleshores, el Papa de Roma ha estat considerat una mena d’emperador, salvant totes les distàncies polítiques que la Història l’hi ha imposat, perquè la litúrgia continua tenint reminiscències de l’antiga Roma segons alguns experts vaticanistes.

Pot ser per això, en la història de l’Església només havien estat cinc els pontífexs que havien abdicat, fins ara, per pròpia voluntat: Climent I –el quart pontífex– que va renunciar el 97 dC en favor d’Evarist, el papa Poncià I que renuncià al 235 durant les persecucions de l’emperador Maximí El Traci, Benet IX –qui abdicà al 1045, després de vàries renúncies, una d’elles per poder contreure matrimoni–, Celestí V (qui va renunciar al 1294, després de quatre mesos com a Papa en una mar d’intrigues) i Gregori XII al 1415, dos anys abans de la seua mort... 

I des d’aquest darrer, és a dir, des del segle XV, mai cap Papa havia tornat a abdicar: aquesta primavera de 2013, degut a la ingravescentem aetatem de Joseph Ratzinger, hi haurà nou Papa per a una Església mil·lenària en un context de societat convulsa, on tothom espera sorpreses i canvis en positiu. I aquesta abdicació del Papa, o renúncia de Ratzinger, ha sorprés molt més que la dimissió de la ministra alemanya d’Educació uns dies abans, Annette Schavan, per plagi parcial a la tesi doctoral, o la del president de la República Federal d’Alemanya, Christian Wulff, presentada ara fa un any exacte, febrer de 2012, per rebre crèdits avantatjosos o deixar-se pagar les vacances per empresaris, és a dir, “mamandurrias menores” com dirien els castissos d’aquesta Espanya, abans terra de promissió, ara de putrefacció.

Després d’aquest gest que dignifica el Papa i la persona, ja podem dir que dimitir és un verb més alemany que rus, que rectificar no és sempre de savis, senyora Cospedal, perquè es rectifica poc i sempre davant la pressió pública i mediàtica d’evidències vergonyants i que, potser, la justícia encara perdona, però no l’edat, en una societat cada vegada més envellida, on els joves venen demanant l’expulsió dels mercaders de l’euro i del temple...

castelloninformacion.com