VILA-REAL, 2 - ESPANYOL 1

Gran entrada al Madrigal. La dinàmica positiva d'un Vila-real de Primera que, ara per ara, practica el millor futbol de Primera (paraules literals del periodista José Joaquín Brotons, anit, a la tertúlia de TDP, una de les poques que se poden escoltar a la televisió, encara que també pequen de bipartidisme RM-B), va crear un extraordinari ambient per començar el partit, ja que els membres del Colectivo Aldeano van començar a cantar l'Himne a capela quan l'àrbitre anava a disposar-se a realitzar el xiulit inicial. En això que la lletra arribava al final... a guanyar, Vi-la-reeee-aaaaal...  i, sense solució de continuïtat, gol... gol per bé del Vila-real, gol de Perbet als 35 segons...

A partir d'aquest aventatge inicial, els grocs van començar a tocar i a desbaratar els intens d'atac d'un Espanyol tan dur, com protestó en totes les jugades (Sergio Garcia, un gran jugador que no va vore la pilota fins el gol, perquè va dedicar-se tot el partit a festejar amb l'àrbitre: quina mosca d'haca, hi ha que vore si li va dir coses... el mateix ho fa un groc i al minut 10 tindria la primera groga). I, tot deixant la iniciativa de tant en tant a l'Espanyol, els jugadors del Vila-real -que encara no acaben d'estar prou encertats de cara a porta- crearen múltiples ocasions durant la primera part: sobre tot, un parell de Gio (amb bones intervencions del porter perico, el millor dels 22) i una pePINAda, des de fora de l'àrea, de Pina que aspirava a fregar la base del pal dret de la porteria espanyolista.

Els dos entrenadors van fer rotacions a les alineacions inicials i en el Vila-real Pablo Iñíguez va suplir amb solvència a Dorado (la defensa va ratllar la perfecció, llevat de la incursió de Sergio Garcia que va significar el gol dels rivals a falta de 10 minuts per al final), Pina va fer un gran partit al centre del camp on va bregar al costat de Bruno (que ha crescut molt, com a jugador i com a capità de l'equip des de l'arribada de Marcelino) i del gran director d'orquestra que és Rubén Gracia Cani, per no parlar de Perbet que va estrenar la titularitat amb un gol molt matiner a les deu en punt de la nit.

La segona part es va iniciar amb una gran pressió de l'Espanyol que dominava el partit, per moments, però sense crear perill, mentre el cansament portava a Marcelino a realitzar canvis per refrescar l'equip, així Aquino va entrar per Hernán Pérez, potser el meny encertat de l´11 inicial, encara que molt treballador sempre, Jonny Pereira (que va rematar el 2-0 als 67 minuts, després d'una excel·lència de de Cani) per Perbet i, abans del 2-1, faltant un quart d'hora, Trigueros per Pina.

Els últims 10 minuts l'Espanyol va buscar l'empat però, un Vila-real que sap al que juga, va saber contemporitzar, després d'un gran partit contra un equip excessivament agressiu en les entrades davant la permissivitat arbitral, com ja ens tenen acostumats al Madrigal. Al final, partit 500 en Primera amb la victòria número 200 i gol 400 en Primera, el de Jonny Pereira. Endavant!