Gran partit del Vila-real davant un conformista i dur At.Madrid. Avui s'ha demostrat damunt del terreny de joc que és més sorprenent que els matalassers siguen segons en la Lliga que no la quarta posició guanyada pels de La Plana a força de lluita, qualitat i sempre lluitant contra actuacions arbitrals sense criteri a l'hora de mostrar les targetes grogues: cada empenta del Vila-real es falta, la del contrari no; cada entrada per aturar el joc del contrari és groga i sort que els jugadors del Vila-real són dels que menys faltes fan en defensa i en atac, però quan els contraris practiquen un antifutbol consisten en entrar sempre en falta -tant en defensa com en atac- els árbitres són més condescendents amb els destructors que amb els constructors.
Espanya és un Estat que darrerament ha caigut en la mediocritat. La Lliga BBVA també. En Espanya els polítics s'agenollen davant de les grans empreses multinacionals, però castiguen les Pymes i els treballadors... Els árbitres també: el Vila-real juga la Lliga de les Pymes i els árbitres xiulen per protegir les grans multinacionals del futbol.
Només començar el partit, al minut dos, una pilota bombejada sobre la porteria del Vila-real, en el primer contraatac matalasser, anava al cap de Koke però li va pegar al tos de Mario Gaspar quan intentava evitar la rematada del contrari i se'n va entrar a la porteria d'Asenjo per un costat.
A partir d'ací, Marcelino García Toral li va guanyar la partida a Simeone de totes-totes. El Vila-real intentava trenar un bon joc de cara a la porteria contrària, mentre els matalassers evocaven el temps de quan el seu entrenador jugava un futbol molt intens i extremadament dur amb la connivència de l'àrbitre com ja va sent massa habitual al Madrigal amb els equips visitants.
I així va transcórrer la primera part, amb ocasions del Vila-real que no s'acabaven materialitzant i un Atlétic on no destacava ni Diego Costa, ni Villa, sinó el replegament i la barraca matalassera que usava totes les armes permeses pel col·legiat, és a dir, la reiteració de faltes per tallar el joc i la pèrdua debilerada del temps.
A la segona meitat, el Vila-real va començar a desplegar un joc més ràpid, sobretot accentuat amb l'entrada d'Aquino al terreny de joc. Els de Marcelino van apretar al màxim el rival i no solament mereixien el gol que no aplegava, sinó que, fins i tot, amb una mica més de sort, haurien pogut aconseguir la victòria davant un atlètic molt especulador amb l'aventatge aconseguit des del minut dos.
Però era massa premi per a un Atlètic decebedor i practicant d'un antifutbol que ens recordava els equips modestos que lluiten per salvar els descens, llevat de la prepotència d'algunes de les seues estrelles a l'hora d'encarar-se amb l'àrbitre, fingir suposades faltes o fer entrades de jutjat de guàrdia.
Però l'assetjavament davant la porteria de Courtois va ser tal, que el gol era cosa de paciència. Així, després dels tres canvis, quan semblava que l'equip podia venir-se avall físicament, va arribar la magistral jugada de Perbet que, després d'internar-se a la part dreta de l'àrea guanyant la lluita amb la defensa, li va posar la pilota perfecta a Uche que només va haver d'impulsar-la al fons de la porteria: era el minut 79 i tots pensàvem que encara se podia fer justícia, perquè el Vila-real mereixia guanyar.
Va ser aleshores que l'At.Madrid va reaccionar, perquè l'empat ja no els agradava tant, encara que durant els minuts finals estava més pròxim el 2-1 que hauria fet justícia, que la victòria dels visitants que, pràcticament, no van crear cap ocasió clara de gol en tot el partit.
L'equip de Simeone cedia el primer empat de la temporada i el Vila-real tornava a meréixer guanyar davant un gran, com ja va passar contra el Madrid. Però el Vila-real va demostrar que prompte pot tornar a ser gran, perquè hi ha jugadors del planter que continuen creixent com ara Manu Trigueros, el mateix Mario Gaspar o Jaume Costa i un fitxatge recent com Gabriel Paulista que ha tornat a fer-nos oblidar la lessió de Dorado. Per la seua banda, Cani va tornar a brillar i Bruno Soriano va fer un recital tallant i distribuint al centre del camp.
Queda molta Lliga per davant i s'ha de seguir partit a partit, però el joc del Vila-real cada vegada fa més oloreta a Europa i ens transporta a temps gloriosos ben recents: quan més prompte aconseguim els punt de la salvació matemàtica, més ràpida arribarà l'hora de somniar.
FITXA TÈCNICA:
Vila-real.- Asenjo, Mario, Musacchio, Gabriel, Jaume Costa, Bruno, Pina (Manu Trigueros,m.59), Cani, Hernán (Aquino, m.59), Pereira (Perbet, m.73) i Uche.
Gols.- 0-1, Mario Gaspar en pròpia porta (m.1). 1-1, Uche (m.78).
Àrbitre.- Pérez Montero. Va amonestar amb targeta groga a Bruno Soriano en la primera entrada en falta (m.17) i Jaume Costa (m. 72) per part del Vila-real, i va mostrar per part de l'Atlètic a una a Tiago per a després perdonar-li la segona reiteradament (m.19), a Gabi (m.51) i a Raúl García que va ser substituit després de meréixer la segona groga un, dues, tres o més vegades (m.57), però va deixar que Diego Costa i d'altres jugadors matalassers que sempre entraven en falta i feien piscines a la mínima, se n'anaren nets de targetes. Com sempre, el favor a l'equip gran i l'aplicació rigorós del reglament al modest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada