ELOGI DE LA SOSTENIBILITAT

Vivim en la societat d’usar i tirar, de l’obsolescència programada, perquè pensem, equivocadament, que estrenar és més guai i barat que reparar.

Però, a banda de les coses materials, que requereixen un manteniment constant quan no el reciclatge, també passa amb les persones i el món laboral: se pensa, també equivocadament, que és més barat fer contractes temporals a personal poc qualificat i molt malpagat que invertir en coneixement i projectes sostenibles de futur amb personal preparat, ben remunerat i satisfet de la feina ben feta.

És de veres que el calendari corre molt de pressa, però ni qualsevol temps passat ha estat millor, ni el present seria el que és sense els encerts i les errades anteriors. En política també se juga molt a l’usar i tirar, tant si parlem de projectes concrets com de persones per portar-los endavant. Cada barri, cada poble, cada ciutat, comarca o país hauria de tenir un projecte de creixement sostenible consensuat per evitar els lamentables espectacles de les promeses electorals oblidades i repetides cada quatre anys, normalment, per la mateixa gent.

A nivell estatal, la Sanitat, l’Ensenyament, les pensions, la dependència i tot allò que anomenen polítiques socials haurien de ser intocables amb qualsevol conjuntura econòmica, de creixement o de recessió.

A nivell autonòmic, s’ha de respectar, mínimament, la llengua, la cultura i les institucions que ens representen i ens diferencien als valencians de la resta (com ara RTVV, per exemple).

I a nivell local, el manteniment del patrimoni artístic, el color de les voreres i el mobiliari urbà, la potenciació de l’Ermita, el Termet o la Séquia Major hauria de ser constant, independentment dels partidismes.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Setembre de 2015 nº 220, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.