Vila-real va nàixer amb un plànol hipodàmic perfecte, paradigma de l’urbanisme medieval, que va ser devastat per la barbàrie franquista i la voràgine del creixement postindustrial de la bombolla de la construcció, deixant una ciutat òrfena de places i zones verdes, d’edificis històrics i amb encant o d’un mínim de continuïtat estètica que mai s’ha plasmat ni a les voreres -en roig o en blau-, testimoni de la tendència partidista de cada moment i de la querència a deixar els serveis públics (també l’urbanisme) com a terra campa on sembrar, només, negocis privats protegits, és a dir, vacunats contra pèrdues de les que quasi sempre ens fem càrrec els contribuents o, almenys, això és el que està passant o ha passat fins èpoques ben recents.
La remodelació de la Plaça del Llaurador, amb l’enderrocament del vell poliesportiu Campió Llorens, és una nova oportunitat de rentar-li la cara a una ciutat modesta, si voleu, des del punt de vista demogràfic, però molt potent en el panorama global i europeu gràcies al futbol.
El projecte urbanístic presentat pel regidor del ram, Emili M. Obiol, és una finestra oberta a l’esperança de canviar les coses a millor, i no solament pel finançament que correrà a càrrec de la S.A.D Villarreal C.F., sinó per l’oportunitat que representa obrir espais funcionals (útils) i estètics (bonics) després de la pífia de la Plaça Major.
.......................................................................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Setembre de 2016 nº 231, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada