VILA DE VELLS

Segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística), Vila-real superava els 40.000 habitants el 1985, tot just l’any de la segregació de Les Alqueries, i no tornaria a rebassar-los fins el tombant de segle i de mil·lenni (amb 41.153 segons el Padró de 2000) fins arribar a la xifra rècord dels 51.367 després de l’allau immigratori de la primera dècada d’aquest segle XXI (2010).

Des d’aleshores, el canvi de cicle migratori no ha fet més que reduir la població fins els 50.580 del darrer Padró municipal que posa en perill el manteniment dels 25 regidors del Ple de l’Ajuntament (des de 2011) front als 21 que havíem tingut fins aleshores.

De tota manera, aquest no és -ni de bon tros- el principal problema ja que, malgrat el repunt de la natalitat dels darrers anys i l’increment de l’esperança de vida, la mortalitat comença a superar la natalitat perquè Vila-real, com la resta de pobles d’Europa, també és un poble de vells.

Als problemes de l’atur, causats pel monoconreu taronjaire i la crisi del taulell dels darrers anys, hem de sumar el dèficit en infraestructures per a la gent gran: a Vila-real hi ha un bon grapat d’escoles i d’instituts públics, però només compta amb una residència pública de la tercera edat per a quasi 8.000 persones majors de 65 anys.

I si els mitjans de comunicació ens recorden, reiteradament, que serà molt difícil de mantenir l’actual sistema de pensions, tampoc caldria oblidar que encara queden molts vells dependents -també al nostre poble- que no solament no reben ni 1 euro de pensió, sinó que estan perdent la paciència i la vida en la interminable llista d’espera que sol reconéixer oficialment aquestes coses, casualment, uns dies després que el sol·licitant haja passat d’aquesta vida a l’altra.

Caminem cap a una societat de la Gerontocràcia i, com els vells continuen sent amenaçats amb més retallades, no seria d’estranyar l’aparició de lobbies, clubs i associacions de iaioflautes que animen el panorama polític amb diverses manifestacions i activitats de tot tipus, ara que la crisi econòmica serveix d’excusa per a obviar els problemes dels iaios que, fins ara, han alimentat als fills en atur i esperen que la generalització de les residències de la tercera edat done feina als seus néts metges, psicòlegs, fisioterapeutes, arquitectes i professors.

No caldria oblidar que els metges, per exemple, no salven vides, només les allarguen perquè ací ningú anem a quedar-nos per a llavor... Aleshores, per a què serveix l’increment de l’esperança de vida, només per a torturar els vells fent números i col·locar-los cables per forats que no tenen? Al final tots sants, llevat dels polítics que ens retallen la vida...

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Novembre de 2016 nº 233, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.