DOS FILLES I UNA MARE...

Periòdic MEDITERRÀNEO (Edició Vila-real), 7 d’agost de 1988.-

Diu el refrany que Dos filles i una mare, tres dimonis per a un pare, però, en canvi, jo, sense anar més lluny, en conec a molts que han ensopegat en la mateixa pedra.

Des de fa uns anys, amb la conjuntura proeuropea i de consolidació de l’atur, pareix que això de formar una família, tindre fills i adquirir, conscientment o inconscient, certes responsabilitats socials i de futur s’haja devaluat i passat de moda. Tenim la impressió de que els fadrins volen conquerir el món. De tota manera, una anàlisi en profunditat ens pot dur a la tesi contrària perquè són, precisament, els joves i els més menuts l’autèntica esperança d’un futur que, cada vegada, arriba més de pressa i a més velocitat.

Antigament, quan tot açò del feminisme era més que impensable, tindre una filla podia considerar-se com una amonestació de Déu, com una targeta groga, perquè la gent volia braços de mascle per a treballar el camp, mà d’obra en definitiva. Tot, evidentment, canvia i canviarà més encara fins arribar a l’elecció de sexe per als fills, color d’ulls, alçària en arribar a l’edat adulta, etc., coses que, encara avui, ens poden eriçar la pell només de pensar-ho. L’evolució de la genètica, amb les fecundacions in vitro, les mares de lloguer o els bancs de semen omplen, d’uns anys ençà, els debats més acalorats d’aquest temps postmodern.

Un assumpte no tan polèmic i que tothom hauria de tindre clar és el de la planificació familiar, encara que la complicada qüestió de l’avortament la deixarem córrer, perquè si algú ho té clar, que ho diga… La gent adulta (no n’hi ha condicions d’edat fisiològica per entrar-hi en aquest club) va tenint clar, cada vegada més, que no es tracta solament de portar fills i abandonar-los al món, sinó que tot allò “del pa baix del braç”va convertint-se en un lema a seguir. Però, per una altra banda, trobem la contradicció sociològica actual amb el bombardeig publicitari constant sobre mètodes anticonceptius i la demanda des de les altes instàncies de nous conciutadans, si no volem tindre per a l’any 2000 unes forces del treball envellides i una bossa de pensionistes i jubilats insuportable per a qualsevol Estat i governant, incloent-hi el Rei Mides.

La paternitat irresponsable, no cal portar-se a falsedats ni enganys, és en un percentatge molt elevat la causant dels problemes actuals d’inseguretat ciutadana, drogaaddiccions i debilitat econòmica que condueix, indefugiblement (malgrat el meritori esforç dels col.lectius com ara Gabinets Psicopedagògics, Equips Socials de Base, Educadors de Barri, etc.) a la debilitat cultural i a dificultats més greus en la integració al món laboral.

Tot açò, m’ho ha fet vindre a la memòria Balma, dolça creatura que, amb unes hores de vida, ens va endinsant en la gruta de la il.lusió d’un futur en pau i incert que serà menys imperfecte, cada dia, amb la constant dedicació de Laura, de Glòria i de tots els benvolguts familiars i amics que sempre ens acompanyen.

“Dos filles i una mare…”, tres dimonis que poden ser àngels.

Antoni Pitarch.-

Feliços 35, Balma!

..........ooo00&O&00ooo..........