CIUTAT DE DIA, POBLE DE NIT

 

Els que recordem el Vila-real rural de l’austera i innocent infantesa de 1960, amb l’actual Plaça de la Vila de gom a gom, plena de llauradors disposats a llogar-se i a fer-se un deu amb el jornal de collir -que se cobrava en mà i a diari-, encara ens sorprenem a l’observar la ciutat deserta del segle XXI a partir de les sis o les set de la vesprada, a l’hivern, però encara més durant les vesprades d’estiu quan, a banda de no trobar-te ni una ànima pels carrers de la Vila, és més fàcil entropessar amb algun veí o veïna per vora la mar de Borriana, Moncofa, Orpesa o Benicàssim. 

I és que Vila-real té una idiosincràsia pròpia que ens sembla lògica als indígenes i, en canvi, els resulta estranya o difícil de comprendre als forasters i nouvinguts. 

Pels matins, la ciutat és una olla a pressió d’activitats de tota classe, el xicotet comerç agafa un poc d’aire, molt poc, però els bars són plens a vessar, sobre tot, a l’hora de l’esmorzar que, en el cas dels jubilats i algun que altre funcionari municipal, sol durar una hora llarga amb pròrroga i penals. És a dir, Vila-real pels matins és una autèntica ciutat de serveis amb els seus 54.000 habitants procedents de tota l’aldea global que funciona, quasi, com un rellotge… però, a partir de les cinc de la vesprada, quan els escolars arriben a casa i, sobre tot, cap a les set quan finalitzen les activitats extraescolars, les coses peguen un gir de 180 graus i la ciutat se transforma en el poble tranquil que pareix deshabitat i que tots coneixem. 

Evidentment, quan hi ha futbol entre setmana tornem a ser ciutat fins a altes hores de la nit, però això només passa de tant en tant. De tota manera, aquesta dinàmica no és una característica singular de la nostra ciutat, ja que als temps que corren ni se cobra a diari com a la societat rural, ni se va a comprar a la tenda d’ultramarins tots els dies, les famílies tenen molts gossos i pocs fills i, cada dia que passa, el percentatge de joventut va amainant a marxes forçades, mentre creix la tercera edat per l’allargament de l’esperança de vida. 

El pols de la ciutat se fa més lent, s’imposen els tardeos sobre aquell Vila-real, la nuit de quan tots érem més joves i més rurals, perquè l’activitat nocturna actual es limita als capvespres del cap de setmana dels universitaris, entre dijous i dissabte, quan arriba l’hora de les begudes light entre tapes i sopars. 

Els diumenges per la vesprada, si no n’hi ha futbol, Vila-real torna a dormir el son bucòlic del retorn al paradís de la pau i del silenci, és a dir, un privilegi que no ve de Jaume I, el nostre fundador, però que desconeixen a les massificades grans urbs.

Revista Poble nº335, febrer 2026