ENRIC, MESTRE I AMIC

 

En aquesta vida, pot ser monòtona però mai senzilla, tant com passen els anys anem coincidint amb tota classe de personatges, des dels més tòxics fins els més bondadosos que, per sort, en el meu cas, solen ser la majoria. 

Entre les bones i les males persones hi ha molts matisos, però també una selecta minoria que, a més de ser gent de bé, sempre t’aporten en positiu... i no parle d’aportacions materials, sinó més elevades, diguem-ne espirituals, culturals i, fins i tot, socials. 

Una d’aquestes persones especials és l’amic Enric Arenós Cortés amb el qual vaig fer les pràctiques de Magisteri, tot un honor, allà pels anys 70 -uns mesos després de la mort d’un tal Franco-, quan amb a penes 19 anyets els joves aspirants a mestres no sabíem res del Dictador, ni de Política, ni de Pedagogia. Per això, quasi sempre, són els anys iniciàtics, quan descobreixes el món per un forat, els que més te marquen i aquelles pràctiques van ser molt beneficioses per a la meua particular formació integral, però, sobre tot, l’inici d’una gran amistat que encara continua, ara de forma epistolar, des que l’avi ha marxat a jugar amb els nets a 300 kms de la seua ciutat natal, però amb un ull sempre vigilant i pendent de l’actualitat de la Vila.

Enric em va impressionar com a docent, amb les seus classes exemplars i participatives, no dic magistrals en el sentit eloqüent de la paraula, sinó dinàmiques per una interactivitat docent – discent que semblava espontània, on participaven tots els alumnes, per parelles o en grups, investigant, recollint materials i exposant-los a classe oralment i mitjançant tota classe de materials pedagògics artesanals, en una època on tot era més difícil perquè la tecnologia digital ni estava, ni se l’esperava. Però aquella EGB fruit de la Llei General d’Educació (1970) era un sistema que funcionava, sobre tot, pel caràcter vocacional de mestres com Enric. 

Durant aquells anys, posteriors al seté centenari de la ciutat (1974), Vila-real comptava amb un nombre creixent de joventut, filla del baby boom, que començava a importar les modes que corrien pel món, com ara els looks mes hippies, les grenyes dels Beatles i certa cançó protesta reivindicativa amb allò de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia! 

També se reivindicava el topònim Vila-real que, amb les vinyetes de QuiQue (nom artístic d’Enric des de 1963), va començar a ser una reivindicació més popular i no només dels quatre peluts que organitzaven els Aplecs de la Plana, des dels Lluïsos, al paratge del Termet de la Mare de Déu de Gràcia. Aquesta reivindicació també va donar a conèixer més al discret personatge, poc donat a exhibir-se en públic ni a concedir entrevistes, ja que el seu humor començava a traspassar fronteres, des de les revistes de caire religiós com ara Vida Nueva fins la revista MUFACE dels funcionaris, passant per Pronto, Antena Semanal, etc.

I si Enric ja em va impressionar com a docent, no cal dir com a artista, amb l’acudit diari al periòdic Mediterráneo, en revistes i altres diaris o en la dotzena de llibres d’humor publicats, alguns dignificant el treball dels historiadors locals, com ara la magnífica Una altra història de Vila-real, amb humor (2024). 

El 2021 va donar tot el seu llegat de dibuixos, revistes, diaris i publicacions a l’Arxiu de Vila-real. Entre les nombroses distincions, Enric Arenós és Premi Socarrat Major (2007), Premi 20 de febrer (2008), Premio Nacional de Humor Gráfico Mingote (2010), Distinció al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana (2017), Medalla d’Or de la Ciutat de Vila-real (2023), etc. 

De tota manera, Enric es mereix el triplet, és a dir, el premi com a Gran Docent, Gran Artista i Gran Persona. Gràcies per tot, Enric, mestre i amic!

Revista Poble, nº 337, abril 2026