L'ESCOLA

 

Novembre és el mes dedicat al difunts però, ja que hi ha Eleccions Generals el 29, hauríem de fer tot el possible, candidats i electors, per evitar la mort de l’Ensenyament Públic i sobretot el de la Sanitat Pública que, segons pensem la majoria de ciutadans (ideologies i partidismes a banda), són els dos pilars sobre els que s’assenta la democràcia i l’anomenat Estat del Benestar.

Tant l’Ensenyament com la Sanitat s’han vingut degradant des dels inicis d’aquest segle XXI per diferents motius, tal vegada perquè no s’han finançat com toca des del govern central i tampoc s’ha gestionat com cal des dels governs autonòmics que són els responsables finals. Sobre Sanitat, tots patim els llistats d’espera, però sobre Ensenyament puc escriure amb més coneixement de causa perquè, com a funcionari, he sigut docent a Infantil, Primària, Secundària, Batxillerat i també he impartit classes a professors des del Cefire (a la UJI) i als Seniors de la UNED. 

El principal error que els docents atribuïm als polítics o, millor dit, als partits que han tingut la responsabilitat de gestionar l’Educació, ha sigut la tossuderia d’imposar una nova Llei Educativa a cada canvi de govern, començant per la gran LOGSE, una bona llei que va nàixer sense un bon finançament sota el braç. 

Un altre error gravíssim, que no afecta l’Educació Infantil, però sí a la resta del currículum educatiu, arribant al baix nivell intel·lectual que presenten, actualment, els nostres universitaris, va ser la supressió dels exàmens de Setembre. Des d’aleshores, els alumnes han anat passant de curs perquè era més important no danyar l’autoestima de l’alumne -o perjudicar les vacances d’estiu dels pares- que la formació conceptual, procedimental i actitudinal del discent. 

I, per últim, l’estrella dels governs “democràtics”, és a dir, la inclusió o implantació de guarderies on els alumnes són repartits per edats i ja s’apanyarà el docent amb 25 o 30 per aula de diferent nivell intel·lectual, de diferents capacitats i incapacitats i, fins i tot, amb diferents graus d’hiperactivitat, logopèdia, autisme, síndromes de Down, minusvàlues físiques i psíquiques, etc. que, excepcionalment, solen ser atesos una hora o dos a la setmana per un/a superespecialista que, al capdavall, acabarà demostrant-nos a tots que la inclusió no funciona sense uns pressupostos seriosos que facen possible una atenció personalitzada, amb unes ràtios més baixes i tota classe de professionals que també necessita la docència com ara infermers, metges, fisioterapeutes, psicòlegs col·legiats, etc. Totes aquestes mancances les estan patint tant les escoles de Primària, com els instituts de Secundària, mentre el nivell del Batxillerat cau sota mínims com demostren els informes PISA, la qual cosa significa que a la Universitat els alumnes arriben pitjor que mai, llevat d’honroses excepcions. 

Com a funcionari o professional, només vaig exercir uns 15 anys a Primària, de 1979 al 1994, però encara recorde els darrers tres anys al CEIP Pasqual Nàcher de Vila-real, on vam celebrar el 10é aniversari de la inauguració del col·legi (1993), i el gran nivell dels meus alumnes de 6é, 7é i 8é d’EGB que era molt superior, però molt!, al de la majoria dels alumnes als que els he impartit Geografia d’Espanya o Història del Món Contemporani a Batxillerat. 

No serà fàcil recuperar un Ensenyament Públic o una Sanitat Pública de qualitat, sobretot mentre els polítics continuen aforats i no se castigue la corrupció política i empresarial.