Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carod Rovira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carod Rovira. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 de juliol del 2009

CRÍTICA DE LA VIOLÈNCIA PURA (I DURA)...



El 31 de juliol de 1959 a Bilbao, un grup d'estudiants radicals dissidents del col·lectiu EKIN (nascut al si del Partit Nacionalista Basc per reactivar les joventuts nacionalistes basques) funda Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat), és a dir, E.T.A., una alternativa ideológica als postulats del P.N.B. amb quatre objectius bàsics: la defensa de l'euskera, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència de Euskal Herria (Álava, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, així com Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa en territori francés). Fins ací, llevat que fa 50 anys hi havia una dictadura, res de l'altre món... Fins i tot, una vegada començada la lluita armada, molta gent va pensar que l'objectiu principal era acabar amb la dictadura franquista i E.T.A. -i, concretament el seu braç polític (H.B.)- va començar a guanyar simpatitzants...

Els atemptats dels darrers dies a Burgos (només amb ferits) i Palmanova (Calvià; Mallorca), amb dos guàrdies civils morts, pot considerar-se una macabra celebració de les Bodes d'Or d'aquesta banda terrorista que, amb l'adveniment de la democràcia, va perdre tota la raó de ser si és que, prèviament, en tingués alguna. Avui en dia, encara que haja estat un mètode tradicional per accedir al poder, la lluita armada és un anacronisme en l'Europa del segle XXI.

Ara, des del punt de vista de la història, allò que, de vegades, sembla la excepció en boca dels polítics, resulta que ha estat la situació habitual en boca dels historiadors... m'explique. Quantes dècades s'han viscut a l'Estat espanyol sense cap banda armada o grup para-militar no oficial, és a dir, al marge de l'exèrcit, la guàrdia civil o la policia en general? Pràcticament, no cap.

Si repassem la llarga història de cops d'estat i motins, guerres civils (les guerres carlistes van omplir, pràcticament, tot el segle XIX i la del 36, per desgràcia, encara manté la polèmica sobre la memòria històrica i els papers segrestats a dia d'avui) i assassinats de presidents de govern a l'Estat espanyol (general Prim, Cànovas del Castillo, Canalejas, Dato, Carrero Blanco) comprovarem, de seguida, que la lluita armada ha estat la regla i els parèntesis de pau i tranquil·litat, l'excepció.

Si el parèntesi entre les guerres carlistes i la guerra civil del 36 fou amenitzat, tràgicament, pels atemptats anarquistes contra els governants estatals (la Setmana Tràgica de Barcelona arriba al centenari aquest estiu) o la lluita armada entre el sindicalisme obrer i els matons de la patronal (així passava a principis del segle XX en territori peninsular), a partir de 1939 els maquis es responsabilitzarien de mantenir la flama de la lluita armada per deixar-los el llegat, ben entrada la dècada dels cinquanta, als joves etarres.

És per això que, a banda de codemnar ETA, la lluita armada en general o l'ús de la violència per aconseguir el poder (o qualsevol reivindicació política en general), no és comprensible escoltar de boca de polítics considerats "respectables", sobretot conservadors i nacionalstes espanyols quan fan una barreja entre terrorisme, independentisme, nacionalisme (perifèric, eh?, que el nacionalisme espanyol sempre serà molt respectable, coño, se sienten!), autonomisme, etc. posant la ETA, Ibarretxe, Carod Rovira, Jordi Pujol o Enric Morera al mateix nivell. De fet, al País Valencià portem molts anys patitnt una kale barraca, és a dir, terrorisme (no sé si de baixa intensitat!) de joves espanyolistes que atempten contra tot allò que fa olor a democràcia i valencianisme progressista, nacionalisme perifèric, etc., recordeu els atemptats contra Joan Fuster (tan silenciats, de sempre, pels poders públics) que, ara mateix, es reprodueixen contra Acció Cultural i les seus del BLOC i altres partits democràtics i, per tant, tant legals com el bilingüisme oficial que és atacat, cada dia, per Pedro J. Ramírez i altres periodistes que viuen "mirant com Espanya se trenca perquè ja no queda ningú que parle el castellà"...

Prou de manipulacions! En democràcia, és igual de just demanar la unitat d'Espanya i defensar el castellà o la Monarquia, que defensar el català, la república o la independència de qualsevol territori... sempre i quan, naturalment, tot siga sense armes i a base de plebiscits, referèndums, votacions i amb la participació del poble. Tots aquells polítics que qualifiquen de terroristes els nacionalistes no-espanyols haurien de ser cessats, immediatament, del càrrec i del sou públic que cobren, en principi, per defensar la democràcia, així com el pluralisme polític i cultural. ETA NO, feixisme franquista tampoc!
==============================================================================

dilluns, 29 d’octubre del 2007

RAJOY-MARÍAS (COMENTARI DE TEXT)


Javier Marías ja no és, solament, el fill de Julián entre els literats i assatgistes en castellà. A banda de la seua producció novel·lística i els seus guions cinematogràfics, destaca, entre d'altres raons, pel seu tarannà liberal i fins i tot humorístic com deixa ben palés en aquest article (publicat al suplement de EL PAÍS d'ahir diumenge) que, per estalviar-vos de clicar a l'enllaç, us adjunte a continuació (pense que el títol "Rajoy-Rovira" és una mica desafortunat ja que Rajoy és un nacionalista espanyol -segons l'autor- i, en canvi, Josep Lluís Carod Rovira és un home nascut a Cambrils -meravellosa ciutat turística de la Costa Daurada que, personalment, conec molt bé- que es defineix com a independentista català):

TRIBUNA:El texto de Rajoy-Rovira
JAVIER MARÍAS El País, 26/10/2007

En vísperas del 12 de octubre, el líder del PP hizo llegar a los ciudadanos un mensaje por televisión sobre el que vale la pena detenerse. O, mejor dicho, hacer un análisis de texto, ya que era un texto lo que sin disimulo estaba leyendo (los ojos fijos en una pantalla más que en la cámara, ni rastro de espontaneidad en su alocución). La iniciativa fue criticada por el Gobierno, por otros partidos de la oposición y por no pocos columnistas y tertulianos: que si se creía el Rey, que si había confundido la fecha con la Navidad, que a qué venía la arenga, que si en realidad era un ataque subliminal contra Zapatero ... Nada de eso invita a detenerse, sino el propio texto, porque es difícil concentrar en tan poco espacio semejante sarta de incoherencias, contradicciones, vacuidades y tonterías, hasta el punto de que quien hablaba parecía un híbrido, digamos Rajoy-Rovira.

"Mi deseo es que este año, por razones que todo el mundo conoce, los españoles celebremos de manera especial esta fiesta", empezó. Ya es bastante presuntuoso anunciar cuál es el deseo de nadie, sobre todo si concierne a los demás (otra cosa habría sido decir "Deseo celebrar", etc). Pero es que además mencionó unas misteriosas "razones" que él conocerá tal vez, pero desde luego no "todo el mundo". Podrían ser tantas...

"Porque somos una nación y queremos celebrarlo y dejar constancia de que nos alegramos", añadió. La causalidad de ese "porque" es incomprensible, dado que España (no "nosotros") es una nación cualquier día del año y desde hace siglos, aunque el señor Rajoy-Rovira parezca haberse enterado anteayer y quizá por eso quiera celebrar la nueva, y además "dejar constancia" de que se alegra de tal sorpresa, como si a alguien le importara nada si la Gran Noticia lo preo-cupa, lo alarma, lo entristece o lo extasía a él, que a fin de cuentas no es más que un ciudadano particular.

"Por eso", prosiguió (otra causalidad absurda), "vamos a honrar y a exhibir el símbolo que, con la Corona (ambigua redacción: habría sido más claro escribir "junto con la Corona"), "mejor nos representa en todo el mundo: la bandera que aprobamos en 1978" (sospechoso que tuviera que especificar que no era la de Franco con águila). "La que exhiben nuestros deportistas con orgullo" (o quizá por mimetismo o convención; los escritores, por ejemplo, no solemos llevarla cuando nos dan un premio extranjero). "La que cubre el féretro de nuestros soldados" (como si éstos estuvieran por encima de otros ciudadanos, la mayoría de los cuales sólo cubre su cadáver con la tradicional caja de pino). "La que saludan con respeto todos los jefes de Estado que nos visitan" (vaya cosa, faltaría más, que Putin o Sarkozy se limpiaran los dedos con ella). "El símbolo de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles" (menos mal que no la forman tunecinos, estonios o congoleses). "La bandera de todos, porque en ella estamos todos representados" (aquí una falacia deliberada, pues el propio Rajoy-Rovira es el primero en quejarse de quienes, siendo españoles, queman la bandera y no la sienten como propia).

Pero aquí comenzó lo mejor: "Yo estoy orgulloso de ser español". El que es español, o catalán, o vasco, o ilerdense, o lituano, o chipriota, ni está orgulloso de serlo ni deja de estarlo, porque es un hecho que no depende de su mérito ni casi nunca de su elección. Vendría a ser lo mismo que exclamar: "Estoy orgulloso de ser varón, o mujer, o niño, o anciano, o de apellidarme Gómez, o de llamarme Jenaro". Sólo pueden estar orgullosos de ser españoles quienes en realidad no están muy convencidos de serlo. "Sé que los españoles también lo están", agregó, lo cual vino a ser como llamarnos a todos inseguros, inconsecuentes e imbéciles. "Por eso" (más causalidades sin ton ni son) "pido a todos que ... el 12 de octubre lo manifiesten con franqueza". Eligió mal la palabra "franqueza", por cierto, en un país con cuarenta años de "franquismo" a sus espaldas. Pero lo más loco vino luego: "Y que hagan algún gesto que muestre lo que guardan en su corazón. En casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sentimos por España". Se me escapa. Si yo hago "un gesto individual en casa", no veo cómo va a saber "todo el mundo" lo que "siento por España", aparte de que al mundo le trae sin cuidado saberlo, no ya en mi caso, sino en el de cualquiera, incluido Rajoy-Rovira. Por otra parte, si "guardo algo en mi corazón", qué sentido tiene que lo muestre y exhiba, en vez de seguirlo guardando como cosa íntima que es. ¿Y cuál podría ser ese "gesto individual en casa" (Rajoy-Rovira nos podría haber orientado un poco al respecto)? ¿Bastaría leer un Episodio nacional de Galdós? ¿Ponerse un vídeo de la selección española (menudo rollo)? ¿Tararear el himno en la ducha? ¿Un solitario brindis a la salud de Butragueño? Aún añadió algo más el falso orador, es decir, el lector de textos: "Y que sabemos proclamarlo sin aspavientos pero con orgullo y con la cabeza bien alta". Esto lo dijo tras soltar este mensaje que era puro aspaviento teatral, con un banderón a su espalda, con la cabeza no muy alta (estaba demasiado pendiente de la pantalla en que leía estas perlas) y con el dubitativo orgullo de quien afirma su orgullo. Porque el orgullo, precisamente el orgullo, es bien sabido que, cuando se tiene de veras por algo, jamás se expresa ni se alardea de él.

No cal fer comentaris. Bon profit!

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

CALENDARI DE LLIGA VILLARREALCF 2026_27

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

Vila-real a rajaploma

3CAT A LA CARTA

Horaris LligaBBVA

Visualitzacions de pàgina l'últim mes