Sense acabar de completar el primer plor, després de nàixer, al meu avi li va faltar temps per apuntar-me al Lluïsos i obrir-me una llibreta d'estalvis a La Caixa, al Sindicat (oficialment Cooperativa de Crédito y Caja Rural Católico-Agraria). Era una pràctica tradicional d'aquells temps del final de l'autarquia. Més endavant, abans d'anar-me'n a servir, és a dir a la mili -no a fer de cambrer-, vaig fer-me soci, però seria uns anys després quan m'assabentaria que La Caixa va ser fundada per un grup de joves Lluïsos el 30 de gener de 1919. Aquella gestió del meu avi començava a tenir un sentit, no sabia si romàntic, tradicional, però en tenia.
Als inicis del segle XX, Vila-real era una ciutat amb molta empenta, oficialment reconeguda per Alfons XIII des del 24 de maig de 1904. La citricultura donava molts beneficis i s'havia començat la transformació del Secà en regadiu. De fet, des del primer de juliol de 1911, comptava amb una Caixa d'Estalvis pròpia (Caja de Ahorros Villarreal que, als temps de la República, estranava nova seu al carrer major -l'actual de Bancaixa- i s'instal·lava en altres ciutats dels voltants com ara Betxí) que després de la guerra civil seria adquirida per la Caixa de València.
La Caixa Rural, però, va nàixer amb un compromís social que, amb daltabaixos, s'ha mantingut al llarg d'aquests 90 anys. L'encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, les iniciatives del pare Antoni Vicent de (Castelló, 1877-1912) i la tradicional religiositat popular de Vila-real, feren la resta.
La Primera gran guerra (1914-1919) va fer molt de mal al comerç citrícola i els propietaris agrícoles, Lluïsos i catòlics en general, van endevinar la necessitat d'associar-se. Però les iniciatives, per suposat, anaren molt més enllà de l'apostolat: un dels primers resultats fou la construcció de cases per a treballadors i famílies modestes, com ara les famoses Cases dels Amarillos que encara es mantenen en peu, al carrer de l'Ermita, front al Convent dels Carmelites i d'altres iniciatives posteriors com ara el pany de cases i les dues illes situades entre l'avinguda (front a la Torre Motxa) i el carrer Gamboa. També als anys 30, durant la Segona República, s'amplià la seu del Sindicat a l'actual Plaça de Vila (front a l'antic Ajuntament) per acollir la F.O.C. (Federació d'Obrers Catòlics que tenia la seu provincial a Vila-real).
A la dècada dels 50 se va cometre el greu error urbanístic i artístic d'enderrocar els porxes medievals per construir l'actual Cassino, precedent d'altres maldats oficials que s'han succeït sense solució de continuïtat: llàstima de Plaça Porxada, rèquiem per la Plaça de la Vila-medieval!!!
Als darrers anys, a més de la Fundació que recolza tota classe d'activitat lúdiques i culturals, se va aprovar en referèndum molt renyit el seguir en solitari i no integrar-se, totalment, a la plataforma de Ruralcaja... potser el temps ha donat la raó a l'actual directiva.
La Caixa Rural, també és veritat, potser siga cada vegada menys rural perquè Vila-real ha crescut, i molt, als darrers anys, però, tal vegada, és l'única societat, per no dir empresa, que ha fet alguna cosa per la nostra ciutat. Alguns pensareu que poc, d'altres que molt, però mireu al voltant... qui queda?
Si Vila-real, a dia d'avui, té moltes mancances, no és, només, per la falta de pes polític a nivell autonòmic i estatal, sinó per l'escassa implicació que han tingut les societats i les empreses locals en les polítiques socials, educatives i culturals. Potser la Caixa Rural, malgrat tot, és de les poques que podríem salvar de la crema. La seua política d'apropament al xicotet inversor i al vila-realenc d'apeu l'avalen... i encara més, ara, en un context de crisi pel liberalisme salvatge dels darrers anys que està acabant amb el modest citricultor, amb el xicotet empresari i amb la petita i mitjana empresa.
Llarga vida a la Caixa Rural de Vila-real i a totes les societats que s'impliquen a l'hora de potenciar l'economia i la cultura de casa nostra.
