Definitivament, podem afirmar sense dubtes que el Festival de Curmetratges de Vila-real s'ha consolidat i, a més (Cultura + a +) a més, ha esdevingut un referent que trascendeix el territori valencià i peninsular -com va afirmar Carme Juan, actriu, directora de l'edició d'enguany, nascuda a Onda, amiga de Parreta, és a dir, del promotor del primer festival que, per cert, tindrà que justificar la falta d'assistència i, en definitiva, ànima mater del solemne lliurament de premis que vam viure anit, a l'Auditori de Vila-real com sempre de gom a gom però, això sí, amb la presència d'un bon grapat d'actors i actrius de l'Alqueria Blanca... amb els protagonistes principals, especialment els més joves que, realment, són més guapos i guapes encara i, sobretot, molt més joves del que aparenten en pantalla, posats en el paper, com ara la mateixa Carme quan fa de tendera...
La vetllada va acabar al Café de la Comèdia -al 1800 hauria estat lleig, potser- on poguérem saludar els premiats i, fins i tot, saludar Carme Juan tot recordant un sopar amb ella i Parreta als Lluïsos on, per cert, es va presentar vestida de carrer i, per tant, no tant impressionant com aquesta mateixa matinada. N'hi ha festival de curmetratges per dar i vendre. Felicitats! .......................................................................................
Causalitats? Casualitats? No, no és només un joc de paraules. El divendres dia 21 de setembre de 2007, tal dia com avui fa un any, vaig tindre el plaer de participar en la presentació del curmetratge LA TERRA PROMESA, realitzat per Xavi Manzanet i produït per Miquel Notari.
Doncs, bé. Ha estat, precisament, l'amic Micalet Notari qui, ahir dissabte, em comunicava la bona nova: La Terra Promesa en porta tres, però no em referisc a les versions, ni a les edicions com solen fer els americans amb Batman, Rat-Penat II, El Drac i Robin III, etc. No, no, ni molt menys... El que tracte d'explicar-vos és que LA TERRA PROMESA acaba d'aconseguir el Premi de Medi Ambient atorgat pel Jurat del XVII Festival de Cortometrajes de Madrid i, per tant, en van tres.
MUTXAMEL...
FINESTRAT...
I, ara mateix (el Festival acaba avui, primer aniversari de l'estrena), Madrid.
Sí, sí, heu llegit bé! Potser Xavi no ha estat profeta a la seua terra (sempre serà una promesa?), potser al Festival de Curts de Vila-real van ser això, molt curts! Tal vegada, van usar unes altres vares de medir o metratges. També -per allò que, diuen, sempre és més fàcil veure la palla a l'ull de l'altre-, potser la contaminació produïda per les empreses ceràmiques a la comarca de La Plana es veu menys des de dins. Però la realitat és tossuda i el treball conjunt de Xavi i Miquel, Miquel i Xavi està donant els seus fruits. Ara només resta que les nostres autoritats es prenguen seriosament aquesta temàtica que afecta, directament, la salut de tots i facen pràctiques de transparència informant puntualment, com ens informen els professionals de l'oratge, quin és l'estat real de l'aire que respirem...
Pels no iniciats en la matèria puc dir-vos que LA TERRA PROMESA és un curtmetratge de producció totalment independent que es va gravar a Vila-real, l'Alcora, Castelló i València entre els mesos d'agost i setembre de 2007. Es tracta d’una aproximació, completament allunyada de posicionaments polítics i interessos particulars, a la realitat de la indústria ceràmica i la seua relació amb el Medi Ambient, sense oblidar l'estreta relació que ha tingut en els seus orígens amb un sector en perill com és el dels cítrics.
Al sector ceràmic, a banda de la temàtica mediambiental, els que estan en perill -ara mateix- són els treballadors que figuren als llistats (¿negres?) d'Alaplana, Azuvi, Zirconio i, fins i tot, alguns del Grupo Porcelanosa... perquè els que han anat al carrer en els darrers dies i mesos, ja no tenen que patir pel seu lloc de treball... ara els queda el pitjor, és a dir, cobrar de l'atur i buscar una feina nova amb els temps que corren.
Tornant al documental, per si encara no l'heu vist, dir-vos que compta amb testimonis de persones relacionades amb el món de la ceràmica, siga per motius laborals o per la seua relació en alguna institució. Entre d'altres, amb els de Joan Carda, professor titular de Química Orgànica en la Universitat Jaume I i insignia d’or de la Associació Espanyola de Tècnics ceràmics; Josep Ferris, metge especialista i responsable de la planta d’oncologia infantil en l’hospital La Fe de València o Manuel Vilanova, alcalde de Vila-real entre 1995 i 2007.
El documental està centrat en una investigació realitzada al voltant d’un informe del CSIC sobre la qualitat del aire a la nostra comarca, que mai es va fer públic. Produït davall el segell d’Enquadre Produccions, és el tercer treball del realitzador vila-realenc Xavi Manzanet i la seua primera incursió en el món del gènere documental. Enhorabona!!!
Els de Vila-real, tal vegada, ens veiem aquests dies per l'Auditori i d'altres locals d'oci, cultura i vida social diversa; però, els de fora, tots aquells que, gràcies a les noves tecnologies, esteu cada vegada més aprop malgrat la distància geogràfica, podrieu fer l'esforç i deixar-vos caure pel poble fundat pel rei En Jaume ara que podem presumir de "curts".
Sí, ja ho sé, d'aquells que regenten la cosa pública també, però vinc a referir-me al Desé Festival de Curtmetratges que comença, precisament avui dilluns -com podeu observar a la il·lustració-, amb la mostra dels treballs presentants des de les comarques de Castelló. Només he vist -i presentat- el de Xavi Manzanet, i tinc que dir-vos que paga la pena no per ser amic de l'autor, sinó perquè combina la imatge (per mi mai valdrà més que 1.000 paraules) i la paraula, i les dades, i la denúncia social: Quins nivells de contaminació hi ha a la Plana del Taulell? Com deien a la Tele, el poble vol saber...
A Vila-real, també volem saber si aquesta embranzida cultural que suposa la potenciació -ja era hora!- del Festival de Curtmetratges amb més dotació econòmica i, sobre tot, per l'elecció d'un director de la talla de Sergio Caballero, el nostre actor més universal, i l'apadrinament d'una actriu de la talla de Mercè Sampietro (torneu a mirar la il·lustració), tindrà continuïtat amb la potenciació d'altres arts com ara les literàries... ja que aquell Certamen Literari Bienal ha mort assassinat, directament, des de Ca la Vila ja que el darrer fallo del Jurat (on van fallar, realment, quasi tots i ara no és hora de contar-vos la història) es va produir al 2005, és a dir, aquesta Santa Caterina farà dos anys...
Hem de reconéixer que, des d'aquells inicis amb Alexis Rubert i Jose Parra, ha plogut molt, però el festival ha anat a més perquè Vila-real segueix sent aquell bressol d'artistes que glossava Francesc Moreno a l'Himne del poble (fundat pel Rei En Jaume i que es banya en aigües del Millars) i, ara, sembla, hi ha un jove regidor que respon al nom d'Héctor que, potser emulant l'homònim de la mitologia clàssica, vol atacar el Taló d'Aquiles de la incultura per retornar Vila-real al lloc que es mereixen els artites i conciutadans encara que, potser, igual cau -o el fan caure- en aquest lloable intent.
Brindem pels 10 anys de curmetratges, tot maleïnt els que fomenten la incultura i l'amor a Felip Quint!
