L'èxode de vila-realencs durant la Setmana Santa és, actualment, una tendència consolidada. A Vila-real s'aprofiten aquest dies per rodar món: és la crisi globalitzadora, el
carpe diem.
De tota manera, sempre és d'agrair l'esforç de molta gent, encara, per mantenir viva la flama de la tradició, els valors i, tal vegada, l'espiritualitat que sempre ha caracteritzat la gent d'aquest gran poble, petita ciutat.
Darrerament, la Setmana Santa de Vila-real ha estat declarada d'interés turístic perquè, xovinismes localistes a banda, podem presumir d'una imatgeria religosa de molta qualitat amb el
Crist Jacent de l'escultor
Josep Ortells com l'escultura més emblemàtica d'entre una gran nòmina d'obres i autors:
Julio Pasqual Fuster, Pere Gil, Pasqual Amorós, els germans
Vicent (Carmelo i Octavio), etc.
A banda, hi ha un calendari d'actitats molt complet que, normalment, sol començar amb el
Pregó de Setmana Santa que, enguany, va tenir lloc el propassat divendres amb una petita col·laboració de l'autor d'aquest blog (
Las edades de la vida ha estat un encàrrec personal de les germanes
Morales,
Rosanna i Gisela, amb les que sempre és un plaer col·laborar perquè música i poesia són una pasqua cultural i literària que sempre es troben, com a la Processó de l'Encontre, i, de vegades, es fusionen en una mateixa cosa).
Personalment, encara que mai he militat en cap confraria, sí que he participat en alguna desfilada acompanyant mon tio
Pasqual amb el Sant Sepulcre o fent de mantenidor del Pregó, un diumenge de Rams del 1994... ha plogut. També vaig aportar el meu petit granet d'arena guanyant una edició del
Premi de Poesia i Cultura Religiosa (1985) que es celebrava a la Caixa Rural per aquestes dates i que, com d'altres coses (com ara, la representació de la Passió per l'Agrupació Coral ELS XIII) s'han anat perdent amb el pas dels anys.
...................................................................................................
P.D.- Com alguns amics/gues i coneguts m'ho han demanat, us convide a seguir llegint.
LAS EDADES DE LA VIDA (2007)No sólo de pan vive el hombre, no sólo de pan vive la mujer... No sólo somos agua, cuerpo y alma, verbo y carne, pan y hambre, tempestad y calma... Si la vida es un río, el mar es la eternidad que da continuidad y sentido a nuestra efímera voluntad. Cuando se desborda el vaso de la sociedad, el caos da paso al libre albedrío de la humanidad porque no sólo de pan vive el hombre, no sólo de pan vive la mujer, el mundo es un ecosistema dónde todas las criaturas luchan por su suerte, por su derecho a crecer hasta que llega la muerte...
El llanto es el primer canto cuando la madre da a luz y protege en su regazo aquel primer trazo de nuestra inquietud. Su pecho, nuestro primer lecho, la primera cuna a la luz de la luna o al calor de la fortuna de un nido de amor. Pronto reconocemos su voz, su perfume y su rostro, sus manos suaves, manantial de calor, porque el regazo materno es el regalo más tierno, un don concedido, com el pan y como el vino, por Nuestro Señor.
Y pasan los trenes
y pasan los días,
y nunca se detienen
en las estaciones de la vida.
Y los hijos crecen,
y los padres dudan,
y los abuelos envejecen,
huyendo de la soledad
y de la noche oscura.
Cuando al amanecer vuelve la luz
del Sol y el resplandor de la Luna,
hacemos la señal de la cruz
por las criaturas de la creación
que entonan en oración, todas a una,
un canto coral de admiración,
de todo corazón,
porque la esperanza perdura.
....................................................................
PARAULES (1985)1.- PAUDues coordenades quadriculen la tensió,
són les formacions que van fent la processó
per adreçar tots els pobles
al capvespre del Dijous...
Dos monòlegs condueixen la transició
des de la pau fins a la guerra,
des de l’aigua envers el foc,
de l’oxigen al monòxid,
de l’argila al carbó...
Tot esdevindrà cendra
sense diàleg ni solució:
l’ordinador és l’equació
que ens assenyala la taula,
el gràfic de doble entrada
que ens durà la nova passió.
Malgrat continuar programant,
envia’ns, Pare, la teua paraula blanca
i lliura’ls l’absolució:
Perdona’ls,
no saben el que es fan.2.- NATURALa soca del sentiment
arrelarà més endins,
assolirà tots el confins
i no es deixarà cremar.
Tornaran a florir les ginesteres,
oliveres i ametllers,
i els ramells de les flors novelles...
i, enlluernades pel sol i al recer,
hi haurà, de bellnou, poncelles
com les flors del taronger.
Tornaran les aloses
a cantar pel blau cel,
voleiarà el narcís davant l’oroneta,
les margarides guarniran la gespa
i fugirà, per la sèquia,
l’escurçó indecís...
pels brots de l’aranyoner
pregonarà la papallona
la límpida alenada
que entremaliejarà en el mar
i l’heura de la planura
degotejarà l’última llàgrima
i tornarà sa figura,
el sadoll de la flor,
el tresor de l’amor.
L’home capficat pels problemes de la seua llar
deixarà la son de l’albada
i ho vorà tot molt més clar,
escoltant el segon avís
en una immemorial jornada:
Per la vesprada
seràs amb ell al Paradís.3.- VIDAPer cantar les primaveres
de la Mare Virginal
-ullal inesgotable de tendresa,
doll de viaranys i servei-
he potejat les voreres,
he trafegat les marjals,
he oblidat les dreceres,
però mai la llar pairal.
En mirar la nuvolada
i les espines dels indrets,
amb la sang quasi quallada
he pensat en tots els fets.
Una Verge a mig camí
des d’alborar d’assutzena
a gesmil ja marcit,
m’han portat el neguit
i el càstig de tenebra,
però el meu cor el seu somnia
i el seu alè el meu rebel•la.
Quan l’angúnia guanye el deler
t’escoltaràs, Mare,
el crit tercer:
Heus ací el teu Fill,
Muller!.4.- MARGINACIÓMe n’adone d’injustícies,
d’obstacles i manipulacions,
persones condemnades,
pobles i nacions.
I llance al vent les afliccions marginades,
l’atur de les ànimes, els narcòtics del temps.
Dubte d’ésser escoltat
a l’altra banda de la reixa,
a l’altre costat d’aquesta cel•la,
empresonat pel món, pel consum, pel que sóc...
I llance al vent la col•lectiva queixa,
el mundanal ressò de vint-i-quatre hores de passió
de cada dia i qualsevol racó
de la universalitat de la matèria...
Jo llançaria el prec pensat
més lluny d’on la gavina
pot emportar-se la meua estima,
i l’opressor el marginat...
També les ones de la mar
volen enfilar-me a la darrera creu:
Déu meu,
per què m’has abandonat?5.- SOLITUDTrafegue assedegat els marges de la vida,
els exilis allunyats,
la repressió de l’estima,
l’aspror del pecat,
el trencament del meu vol,
la solitud de l’Amat,
l’obscuritat del meu dol...
Vaig morint ofegat
pel desert del meu niu,
per la solidaritat passatgera,
per la secor del meu riu...
Moriré somniant beure
d’on brolle l’amistat
la pau dels esperits
el soterrar del present
la veu de la gent...
Moriré escoltant
un cor d’estimes,
un cantar de maitines
i oblidaré el fred i rebré la calor
d’un poble cantor
i cantaré:
Tinc sed! 6.- MORTHa restat muda la lira.
No porta aigua el pantà.
No plora cap creatura.
No roseguen els canons.
Els núvols romanen en harmonia
per suportar l’elegia
que aturarà el Sol,
afeblirà el dia,
bellugarà el vent:
ha mort la poesia
en davallar Crist de la Creu.
Quan es detinga el pensament
i el cervell siga façana blanca,
un foc exacerbat
paralitzarà l’última branca
del cos nostrat...
i dubtarem:
Tot és consumat?7.- ESPERANÇAQuan el futur és incert
el ramat es dispersa
i s’acaba el pasturatge
i es perd el verd camí...
En silenci, trepitgem el sec ramatge,
però tot esperant
que el gris paisatge
torne a ésser cobert.
Mai ens manca una paraula
perquè és també un sentiment:
al voltant de la taula
construirem l’esperança,
allargarem la mà a qui ens la nega
i, si la pols del camí ens encega,
ja trobarem a qui adreçar la mancança
perquè tothom sap el darrer crit:
Pare, a les teues mans
encomane
el meu esperit.
