LLISTES OBERTES

Els catalans -sempre els catalans- estan recollint firmes per encetar un debat sobre la Llei Electoral catalana i el sistema de llistes obertes, ells que tenen dret a refrendar el nou estatut, ells que tenen una televisió pública plural (TV3), ells que ho debateixen tot, ells que han fet números per denunciar que reben un 28% menys dels pressupostos de l'Estat que els ciutadans de Madrid, ells que realment sí que són al capdavant de moltes coses...

Els valencians, com sembla que igual ens té el te com el café i, a més, som els millors en tot... segons els que manen, ja ens va bé sense debatre res... De tota manera -i me perdonareu la broma anterior-, sí que hi ha moltes veus a favor de les llistes obertes i gent que pensa que s'ha de donar més poder als ciutadans perquè puguen triar per damunt de les imposicions dels partits i de l'estructura piramidal dels mateixos... sobretot dels partits grans, PP i PSOE, que s'han convertit en dues Oficines de Contractació i Col·locació a dit i això és un gran avantatge electoral, a més d'una vergonya pels elevats sous que cobren alguns assessors -molt superiors als de la majoria de funcionaris- que sempre solen ser procedents del partit en el poder, quan no familiars directes del Califa Territorial Partidista.

Les Llistes obertes tenen molts defectes, per suposat, i potser que no siguen molt més democràtiques que les tancades, ni la panacea i solució a tots els problemes de dèficits democràtics que s'arrosseguen des de la Transició.

De tota manera no estic gens d'acord en els seus detractors quan afirmen que les llistes obertes podrien afavorir l'intrusisme dels interessos econòmics que poden pervertir els sistema de partits a través del qual s'estructura políticament la nostra societat (Rodolfo del Hoyo a Vilaweb), quan tots sabem que l'actual sistema de partits es presta a la corrupció, pura i dura, per la manca d'una Llei de finançament i perquè, tant el Partit Socialista a l'era González com el Partit Popular a l'era Aznar, s'han tapat les vergonyes amb l'ús i abús de les institucions i perquè encara tenen personatges imputats en delictes fiscals que continuen exercint càrrecs públics...

Les llistes obertes poden reflexar el sentir del carrer i obligar els fartons de la política a posar-se les piles i a mirar els càrrecs de partits, i/o institucions, com una mena d'empleo temporal i no com una prebenda/pessebre vitalici que pot aconseguir-se amb el dubtós mèrit d'afiliar-te al PP o al PSOE (potser en altres llocs de l'Estat també a CIU o PNB, però són "pessebres" menys "estables" i reduïts al pinso autòcton).

També poden contribuir a rebaixar l'artificial crispació bipartidista, de les dues Espanyes, del bé i del mal, del ying i del yang, del blanc i del negre, en definitiva del maniqueïsme manipulador del PP i del PSOE que juguen a perpetuar-se com els amos d'un solar únic, gran i lliure... Perquè això ja ho deia Franco i perquè mai hi ha hagut dues Espanyes, ni dues ideologies, ni dues formes de pensar, i perquè cap ciutadà pot sentir-se representat al 100 per 100 per cap força política, ja que tots podem compartir idees d'altres forces o sintonitzar amb persones d'altres partits. Això hauria de ser la política i no les infantils partidetes de ping-pong entre Marianico i Pepelui o entre Pepito i Zoé.

Prou de llistes tancades i de dèficits democràtics: obrim la llauna de l'hermetisme absolutista i centralista del "negoci polític espanyol". Que facen públiques les balances fiscals, que facen públics els béns dels polítics ímputats per la justícia, que facen públic tot el que siga públic... Llistes obertes, ja! On hi ha que signar?

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

Tots els estats occidentals, o quasi tots, necessiten una regeneració democràtica perquè la igualtat davant la llei de tots els ciutadans, la igualtat d'oportunitats, la transparència política i econòmica, la llibertat d'expressió, etc. deixen de ser paper mullat i es consoliden com autèntiques conquests socials.

De tota manera hi ha estats que ho necessiten més que d'altres, com ara l'Estat espanyol. Recorde que, fa molts anys, potser durant la primera majoria absoluta del PSOE, el vicepresident del govern Alfonso Guerra va exclamar allò de Montesquieu ha muerto! I ho deia de veres: Montesquieu, millor dit la seua idea de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i de l'esperit de les lleis en favor de la ciutadania, van morir amb la primera majoria absoluta de l'actual règim democràtic.

Quan un partit guanya les eleccions per majoria absoluta com ara el PSOE de Felipe González (al 1982, 1986 i 1989... tres vegades consecutives... cosa que, personalment, em sembla una barbaritat en democràcia perquè m'horroritza) o el PP de Jose María Aznar (en 2000 només, ja que al 1996 havia estat el partit més votat però va haver de pactar amb Coalició Canària, parlar català en la intimitat i fer-se el simpàtic entre la progressia nacionalista)l'esperit de Montesquieu no solament es difumina, desapareix completament, sent substituït per una dictadura partidista ja que aquest partit guanyador -siga quin siga, PP-PSOE, tanto monta, monta tanto- té el poder executiu (govern), legislatiu (té la majoria de diputats al Congrés i, fins i tot, també al Senat, una cambra que hauria de ser de representació territorial i autonòmica i encara no ho és) i, a més a més, proposarà un major nombre de membres del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial, etc.

És per això que, situacions com l'actual de recussacions mútues per part del PP i del PSOE, de membres del poder judicial, a més de no estranyar ningú i ser més desitjable que les majories absolutes anteriors, ens hauria de fer reflexionar sobre la conveniència de començar a canviar el sistema electoral... però no com diu Mariano Rajoy (per reforçar encara més aquest fals bipartidisme guerracivilista, crispant, vetust i decimonònic) sinó per obrir una tercera via als altres partits democràtics a base de llistes obertes que trenquen l'actual estructura piramidal i caciquista de la majoria de partits democràtics, consoliden de veres un estat plurinacional on el bilingüisme siga una realitat acceptada per tothom (per Juan, per Joan i per Ivan) i es presenten les balances fiscals per comunitats autònomes tot reconeixent que l'AVE Madrid-Sevilla va estar una cacicada de l'andalucista Felipe i el de Madrid-Valladolid del radical nacionalista castellà José Mari... quan tots els economistes reconeixen que l'Eix Mediterrani continua sent el més col·lapsat i el que suporta (d'Almeria a Girona) les densitat de trànsit per carretera i ferrocarril més importants d'Europa.

Montesquieu, el gran filòsof il·lustrat, ha estat tractat fins ara com una espècie de comte Dràkula a base de donar-li estacades al cor, però tots sabem que tornarà a resuscitar per acabar amb aquest sistema partidista tant poc participatiu, on les èlits dels dos partits majoritaris tracten els assumptes d'Estat com ho faria el Juan Palomo. Mentretant la ciutadania canta la Sarsamora bipartidista (llora que llora por los rincones, la que siempre reía y pressumía de que partía los corazones) entre el PP i el PSOE... Molt de plorar, molt de criticar i, a l'hora de la veritat, a votar només als dos partits que ixen per la tele (local, autonòmica o estatal) i que tant poca consideració li manifesten al bo de Montesquieu mentre les seues respectives oficines de col·locació o pessebres continuen funcionant a millor ritme que mai.

Per l'enemic la llei, per l'amic el favor: aquest és, actualment, l'ideari dels partits majoritaris... En canvi, el dilema a plantejar-nos per part de tots els ciutadans hauria de ser REGRESSIÓ O REGENERACIÓ that is the question...