DE BODA

Sandra i Sergio es van conéixer a l’època de les noves tecnologies audiovisuals i, com a la famosa pel·lícula del show de Truman, tot va començar davant les càmeres de Canal 9 Televisió Valenciana, mitjançant uns amics comuns, quan el famós periodista i promotor cultural de la ciutat José Antonio Parra va portar la tele autonòmica a Vila-real, un diumenge al matí, per retransmetre en directe -per primera i última vegada fins ara- una actuació del grup de danses El Raval, des de la Plaça Major de la ciutat on, ves per on, participava la que 10 anys després és la seua cunyada Sandra.
Això era el 1997 i, tot just, tenïen 20 anys, però ja havien aprés, tots dos, moltes paraules d’amor, senzilles i tendres, i això que Sergio va nàixer molt xicotet i molt mudet, és a dir, va tardar bastant a parlar... però també diuen que ja no ha callat des d’aquell dia que, a l’escola dels cagons, li va contestar a sa tia Lourdes sense por a posar-se roget. Sandra, en canvi, ha estat molt matinera en tot -segons m’han dit- ja que solia llavar-se les llaganyes a la bassa del Jardí, fent el ball dels Pastorets i les Pastoretes, després vindria el grup de danses El Raval i el grup Castelló, per acabar, com a cosa del destí, al costat de Sergio el Pastoret –qui anava a dir-ho, que això de fer de pastoreta a la infatesa podia ser una premonició! Sandra va experimentar, amb Sergio el Pastoret, la primera classe pràctica de Química, mentre Sergio trobava la seua vocació de florista al descobrir en Sandra la flor més rogeta, bonica i exòtica que havia vist mai.
I varen aprendre que una parella és l'expressió de dues vides que s'uneixen per a sumar, per a aportar l'una a l'altra. I, en el seu cas, han aportat la joventut dels 30 anys de vida, els 10 anys de relació, un fum de projectes, un grapat d’objectius, d’inquietuds comunes que no són quantitats, sinó més bé qualitats engrescadores que evidencien la calidesa de la seua relació, fonamentada sobre la base objectiva de l’amor i projectada cap a l’altura subjectiva de la il·lusió, la imaginació i, fins i tot, la creativitat artística perquè -com va dir el filòsof Erich Fromm a la seua famosa obra L’art d’estimar- amar-se, voler-se, estimar-se és un art i, per tant, avui ja podem dir, sense por a equivocar-nos, que els nostres bons amics Sandra i Sergio, Sergio i Sandra s’estimen i, per tant, són uns artistes.
La seua atracció mútua, física i química, els donarà totes les flors que desitgen, serenament, perquè l’amor és una planta que creix quan s’alimenta, diàriament, i ells, Sergio i Sandra, en saben molt de plantes, i de flors, i de física i de química...
Ahir es van casar amb una boda, una festa, molt emotiva que es va allargar fins la matinada. Ara ja no són nuvis: són marit i muller. Enhorabona i molta sort!