REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

Tots els estats occidentals, o quasi tots, necessiten una regeneració democràtica perquè la igualtat davant la llei de tots els ciutadans, la igualtat d'oportunitats, la transparència política i econòmica, la llibertat d'expressió, etc. deixen de ser paper mullat i es consoliden com autèntiques conquests socials.

De tota manera hi ha estats que ho necessiten més que d'altres, com ara l'Estat espanyol. Recorde que, fa molts anys, potser durant la primera majoria absoluta del PSOE, el vicepresident del govern Alfonso Guerra va exclamar allò de Montesquieu ha muerto! I ho deia de veres: Montesquieu, millor dit la seua idea de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i de l'esperit de les lleis en favor de la ciutadania, van morir amb la primera majoria absoluta de l'actual règim democràtic.

Quan un partit guanya les eleccions per majoria absoluta com ara el PSOE de Felipe González (al 1982, 1986 i 1989... tres vegades consecutives... cosa que, personalment, em sembla una barbaritat en democràcia perquè m'horroritza) o el PP de Jose María Aznar (en 2000 només, ja que al 1996 havia estat el partit més votat però va haver de pactar amb Coalició Canària, parlar català en la intimitat i fer-se el simpàtic entre la progressia nacionalista)l'esperit de Montesquieu no solament es difumina, desapareix completament, sent substituït per una dictadura partidista ja que aquest partit guanyador -siga quin siga, PP-PSOE, tanto monta, monta tanto- té el poder executiu (govern), legislatiu (té la majoria de diputats al Congrés i, fins i tot, també al Senat, una cambra que hauria de ser de representació territorial i autonòmica i encara no ho és) i, a més a més, proposarà un major nombre de membres del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial, etc.

És per això que, situacions com l'actual de recussacions mútues per part del PP i del PSOE, de membres del poder judicial, a més de no estranyar ningú i ser més desitjable que les majories absolutes anteriors, ens hauria de fer reflexionar sobre la conveniència de començar a canviar el sistema electoral... però no com diu Mariano Rajoy (per reforçar encara més aquest fals bipartidisme guerracivilista, crispant, vetust i decimonònic) sinó per obrir una tercera via als altres partits democràtics a base de llistes obertes que trenquen l'actual estructura piramidal i caciquista de la majoria de partits democràtics, consoliden de veres un estat plurinacional on el bilingüisme siga una realitat acceptada per tothom (per Juan, per Joan i per Ivan) i es presenten les balances fiscals per comunitats autònomes tot reconeixent que l'AVE Madrid-Sevilla va estar una cacicada de l'andalucista Felipe i el de Madrid-Valladolid del radical nacionalista castellà José Mari... quan tots els economistes reconeixen que l'Eix Mediterrani continua sent el més col·lapsat i el que suporta (d'Almeria a Girona) les densitat de trànsit per carretera i ferrocarril més importants d'Europa.

Montesquieu, el gran filòsof il·lustrat, ha estat tractat fins ara com una espècie de comte Dràkula a base de donar-li estacades al cor, però tots sabem que tornarà a resuscitar per acabar amb aquest sistema partidista tant poc participatiu, on les èlits dels dos partits majoritaris tracten els assumptes d'Estat com ho faria el Juan Palomo. Mentretant la ciutadania canta la Sarsamora bipartidista (llora que llora por los rincones, la que siempre reía y pressumía de que partía los corazones) entre el PP i el PSOE... Molt de plorar, molt de criticar i, a l'hora de la veritat, a votar només als dos partits que ixen per la tele (local, autonòmica o estatal) i que tant poca consideració li manifesten al bo de Montesquieu mentre les seues respectives oficines de col·locació o pessebres continuen funcionant a millor ritme que mai.

Per l'enemic la llei, per l'amic el favor: aquest és, actualment, l'ideari dels partits majoritaris... En canvi, el dilema a plantejar-nos per part de tots els ciutadans hauria de ser REGRESSIÓ O REGENERACIÓ that is the question...