dijous, 22 de novembre de 2007

CEIP CERVANTES, 75 ANYS FENT ESCOLA


Dissabte passat hi hagué jornada de portes obertes al col·legi Cervantes, ahir es va inaugurar l'exposició de fotografies i records als salons de la Fundació Caixa Rural de Vila-real i demà, divendres 23, hi haurà el multitudinari sopar al restaurant Jardí Alaska que aplegarà quintes i generacions, que van dels 20 als més de 70 anys, al voltant de la taula, de l'orquestra i de la lectura ja que, finalment, la publicació del 75 aniversari es repartirà en acabant...

Des d'ací, volem felicitar a tots els organitzadors -especialment a Clara Soler i Joanvi Fortea- i col·laboradors perquè, als temps que corren pel món de l'ensenyament, també és necessari, de tant en tant, recarregar bateries, reencontrar-nos, tornar a dir-nos que encara estem encantats d'haver-nos conegut i dir al món que l'educació no són, només, els barracons, la manca de finançament i recursos, la manca de reconeixement del paper social del professorat, el fracàs escolar, el moobing, la desídia d'alguns docents... perquè la majoria dels professionals són gent compromesa, hi ha més pares/mares com cal que a l'inrevés i, sobretot, encara hi ha una majoria d'alumnat amb ganes d'aprendre...

Us adjunte l'article que m'han publicat en l'edició d'aquest 75 aniversari, basat en un post anterior sobre El Cedre. Ens veiem al sopar!
........................................................................

DE LA CARRETERA PER AMUNT

L’any 1964, després d’acabar el període pre-escolar o de pàrvuls a l’escola del Patronat de la Sagrada Família, un grup de xiquets i amics de la Carretera per Amunt, és a dir, els que vivíem entre el Carrer l’Ermita, Escultor Amorós, Santa Bàrbara... però, això sí, a la zona oest de l’antic traçat de la Nacional 340 (ara Carrer Vicente Sánchiz - Campió Llorens), decidírem –i així ho acceptaren els nostres pares perquè aleshores no n’hi havia problema de ratio, ni d’admissió- matricular-nos a l’Escola del Cedre.

Aleshores, per no saber, no sabíem ni el seu nom oficial de Cervantes, ni que el nom més tradicional del Cedre era en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en carrer, l’urbanitzaren i inauguraren el primer edifici d'aquesta ampla avinguda, construïda amb molta perspectiva de futur, al novembre de 1932.

Com a ex-alumne que sóc (del 64 al 67, perquè amb 10 anys quasi estrenàrem l’institut Francesc Tàrrega), supose, més que com a professor o antic company d'estudis d’alguns mestres actuals, m'han encarregat que us conte unes anècdotes a tall d’article, no sé si històric, però sí a base de records afectius i d'altres reflexions subjectives que –pense i així ho deixe escrit- a llarg termini són, al cap i a la fi, la base dels vincles personals, socials i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I, tal vegada, açò, precisament, es fer cultura en majúscules –no l’oficial d’un moment donat-, recuperant la memòria i les vivències del passat. Però no per fer falsa política, buscar enfrontaments gratuïts o falses polèmiques, sinó per sumar, aportar granets d'arena i de sorra particular que, a la llarga, potser, quallarà en un corpus cultural o d’història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.

L’efímer pas per l’escola del Cedre (tres cursos, tres anys) va servir, entre d’altres coses, perquè aquells xiquets de la Carretera per Amunt (hi havia una paleta de trànsit només creuar la N-340, al carrer l’Ermita, on una pintada anunciava Zona Nacional) es relacionaren i s’integraren amb els de la zona centre -no existia la Pymec, però hi havia un Mercat Central preciós- a base de jugar-se la vida, creuant la carretera, quatre vegades al dia amb set anys només. I, per suposat, perquè un dia el mestre fes l’encertat suggeriment als nostres pares llauradors que, tal vegada, podia resultar interessant estudiar el Batxillerat al flamant institut que començaven a construir per a nosaltres. Allò de la Banda de Aplicación i tots aquells trofeus del franquisme fa una mica de vergonya contar-ho... De fet, la Llei General d’Educació de Villar Palatsí (1970) encara estava al llimb dels projectes i, per tant, podem dir que som la darrera fornada del senyor Moyano, un ministre del segle XIX responsable del primer reglament educatiu de la Història d’Espanya.

Hauré de fer memòria dels mestres: Don Olimpio -aleshores tots eren dons- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom.

Els alumnes i xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem del nostre pas pel Cervantes és el nostre debut com a promeses futbolístiques (amb menys de 10 anys) al Camp Municipal d’Esports El Madrigal. L’inici d’aquella Lliga Infantil va ser entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça). A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria, per allò de la competitivitat -malgrat la inexistència de teles locals, ni del Pay per Wiev-, havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste!. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique -que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet-, tots érem legals de la classe. L'alineació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lesions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació i d’Héctor Font que acabarà consagrant-se).

La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar sense calculadora, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera... Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la història, perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del XVIII. Però aquesta és una altra història.

Les fotos d’aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, ja formen part de la nostra història, de la intrahistòria col·lectiva d’un bon grapat de vila-realenques i vila-realencs als que us desitge, a totes i a tots, molta salut i ens veiem al centenari.

2 comentaris:

Paco Montañés ha dit...

Gràcies Toni per el teu post d'avui. Ja saps que també sóc de la carretera per a munt. Ja vas valorar la coincidència en els nostres punts de vista. Per cert, destacada és la informació en Vilapedia de Jacinto Heredia. Fins a sempre !.

TONI PITARCH ha dit...

No sé si tens previst assistir al sopar multitudinari d'aquesta nit per la teua condició d'emigrant vila-realenc, però si pots passar pels salons de la Caixa Rural trobaràs, entre d'altres, la foto de la classe de Don Enrique on sou tu i els teus companys.
Tant de bo puguem saludar-nos aquesta nit a l'Alaska (m'han dit que en serem quasi 600).

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2021/22 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2021/22 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes