HISTÒRIA DEL PLE MÉS CONCORREGUT DE LA HISTÒRIA DE VILA-REAL

Ara fa un any, concretament el dilluns dia 27 de novembre de 2006, que vaig prendre possessió com a Regidor de l’Ajuntament durant el Ple més tens i concorregut de la Història Municipal de Vila-real. Des de finals d’octubre, s’havia fet pública la decisió del company del BLOC i regidor de Museus, Maties Marín, de presentar la seua dimissió per motius de salut i, més o menys des de mitjans de novembre, sabia que tant Miquel Notari (número 4) com Mònica Àlvaro (nº 5) havien renunciat a substituir-lo per motius personals i que, per tant, l’honor -que poc temps després esdevenia marró- de substituir-lo anava a recaure en la persona del número 6 en la candidatura del BLOC a les Eleccions Municipals del 2003, és a dir, en l’autor d’aquest bloc/blog.

Però tres dies abans, el divendres 24 de novembre (avui fa un any exacte), quan pensava en una presa de possessió tranquil·la amb la meua gent ben aprop, es va fer pública la condemna de l'alcalde, Manolo Vilanova, per part del Tribunal Suprem.

Vaig saber la notícia al migdia, al voltant de les 14 h., perquè m’ho havien comunicat per telèfon i, a més, ho vaig consultar a internet. Aquella mateixa vesprada de divendres, les casualitats de la Vila, em van fer coincidir cara a cara amb l’amic Manolo Vilanova, una persona que -com molts vila-realencs- coneixia de tota la vida per molts diferents motius i a la que respecte i respectava com a persona, malgrat la militància en partits tant diferents com són el seu i el meu. Naturalment, li vaig expressar de tot cor el meu recolzament a la persona i la meua opinió (d’aleshores i d’ara mateix) sobre la contundència de la sentència que sempre m’ha semblat exagerada. Manolo va agrair-me les paraules, tot dient que lamentava el poc de temps que coincidiríem a l’Ajuntament i que ens veuríem el proper dilluns a la meua presa de possessió.

Tot feia pensar que el PP, complint el codi ètic que tant havien publicitat, deixaria descansar Manolo Vilanova perquè, a més, jo mateix pensava, i pense, que una dimissió a temps l’hauria beneficiat individualment de cara a la petició de l’indult que, no solament des del BLOC, sinó tots els regidors de l’oposició estàvem disposats a sol·licitar...

I en això arribà el dilluns 27, amb l’Ajuntament de gom a gom, l’entrada de la planta baixa, l’escala d’accés al primer pis, el saló de plens... fins i tot vaig haver de demanar per favor que em deixaren seure a un punta d’un banc del públic, perquè un dels punts de l’ordre del dia, de segur que el més desapercebut per part de tothom, era la meua presa de possessió com a regidor. Van haver molts crits d’ànim (Manolo, Manolo!) fets des de la bona fe i l’estima que s’havia guanyat entre molts vila-realencs de tots els colors polítics, però també -vull pensar que des d’una minoria manipuladora o desinformada- s’escoltaren crits de molt mal gust contra alguns regidors de l’oposició. Hi havia, a més de mig Vila-real dintre de l’Ajuntament, totes les càmeres de televisió hagudes i per haver, tant de canals locals i pròxims, com de totes les televisions estatals, en obert i de pagament, que us vinguen a la memòria.

Finalment, el Secretari de l’Ajuntament va sol·licitar la meua presència davant el senyor alcalde, Manuel Vilanova Goterris, per procedir al ritual de la presa de possessió. Abans de retirar-me, per estrenar el meu seient de regidor, vaig donar-li molts ànims a la persona, quasi a cau d’orella, i l’alcalde, cordial com sempre, va desitjar-me molta sort amb veu baixa perquè, en realitat, estàvem mantenint una conversa privada en un acte protocol·lari i institucional. Per últim, quan vaig seure a la cadira de regidor (no a la “meua”, sinó a la corresponent al tercer lloc pel BLOC), vaig pensar, amb tota seguretat, que aquell era el meu primer ple, però també l’últim de Manolo Vilanova com alcalde.

Tots sabeu la resta de la història. El Partit Popular va usar el cas per difamar tots els partits de l’oposició acusant-los d’haver condemnat una persona honrada, quan tothom sap que la denúncia provenia d’un grup de ciutadans de Vila-real. Uns veïns de Vila-real havien guanyat un judici i un alcalde l’havia perdut, justament, malgrat que la sentència ens puga semblar massa exagerada, rigorosa, dura, exemplar i, tal vegada, amb la intencionalitat legal de crear jurisprudència (jo no diria que amb cap intencionalitat política perquè tots els que em llegiu sabeu el que pense sobre la divisió de poders).

No entraré a jutjar el llegat de Manuel Vilanova com alcalde, i com a polític, car sóc d’un altre partit i, probablement, li retrauria els retards d’una dècada en l’execució de molts projectes, però el seu tarannà com a demòcrata, el seu saber estar i la seua simpatia personal serà difícil de recuperar a l’Ajuntament de Vila-real.

Aquella sentència va enrarir a molta gent, sobretot de l’equip de govern, i va fer encara més agre el caràcter dels actuals triomfadors de la política local, els quals han recol·locat a vuits i nous i cartes que no lliguen en llocs ben remunerats a compte de l’erari públic i han oblidat Manolo Vilanova que, discretament, s’ha reintegrat com a metge, fent guàrdies a una mútua. I jo que sempre havia pensat que el PP era una oficina de col·locació que, fins i tot, tenia certa influència a l’empresa privada...

P.D.C.S.A (Post Data Crítica Sense Acritud).-

Sobre la meua experiència personal com a regidor d’un partit minoritari, durant uns escassos 7 mesos, què voleu que us diga? Un és docent i sempre ha cregut -i creu- en el reciclatge i en l’aprenentatge permanent: de tot s’aprén en aquesta vida!

7 mesos de regidor i menys de 5 com a Delegat de Museus... I, dalt o baix, perquè la gent s’ho pregunta, per complementar el salari com a professor de Secundària, uns 400 euros nets al mes que a ningú li amarguen si hi ha alguna cosa més (amb els descomptes de l’IRPF i l’impost revolucionari del partit) per assistències a Plens, amb escasses intervencions i cap resposta per part de l’equip de govern (“ja li contestarem per escrit” era tota la informació que ens donaven com a resposta) i assistència a comissions on tot estava dat i beneït (els pressupostos, per exemple, te’ls donaven la vesprada abans perquè no hi hagués temps de llegir-te’ls)... per a què la gent diga, després, que els regidors cobren per tenir Delegació (no és veritat) o per assistir a processons i actes protocolaris (una altra llegenda urbana que circula per Vila-real).

I respecte als mitjans de comunicació, molt agraït a tots els professionals de premsa i ràdio i, en especial, també als d’Onda Cero per lliurar-me d’assistir com a Jurat dels premis que organitza per finançar-se a Vila-real (en assabentar-se que estava en portes de ser regidor) i per no molestar-me amb entrevistes després de la presa de possessió. Sense oblidar les teles locals, ja que tant TV4 com Planavisió (ara Tele 7) van tenir la delicadesa de deixar-me en pau, tot respectant el meu càrrec públic que tampoc era tant important (al BLOC n’estem molt acostumats a que ens respecten fins el punt d’oblidar-se de nosaltres), i no com a la pobra de Mª Dolores Girona que, el mateix dia que substituïa Manolo Vilanova, no va tenir més remei que assistir als estudis televisius per dissertar sobre Vila-real, en una conversa d’alta política, quan acabava d’eixir del seu primer ple com a regidora: quin detall per part de Tele7!

Més em preocupa, però, Juanjo Rubert, ja que des del dia que va entrar com alcalde, el 26 de gener de 2007, no ha parat d’eixir en totes les planes de tots els diaris i en tots els programes de totes les emissores de ràdio i en totes les fotos de tots els àlbums fotogràfics públics i privats... Quant d’estrés! Quants diners haurà de gestionar! Quant d’esforç pel seu projecte de poble i el seu disseny de ciutat... I això que és dels pocs que tenia feina reconeguda i prou ben remunerada (com a professor de la UJI)...

Però deixem-ho córrer, sense acritud i obrint portes a l’esperança. Un que sempre ha tingut amics de tots els partits, i encara presumeix de mantenir-los després d’haver passat per l’Ajuntament sense fer massa soroll, sempre acaba pensant que si l’actual alcalde, Juanjo Rubert, deixa d’exercir el paper de portaveu del PP local (encara que, oficialment, n’haja nomenat dos), s’envolta de recursos humans un poc més qualificats dels que disposa actualment i canvia el xip partidista que l’encega, per encetar una política centrada en l’interés general dels ciutadans de Vila-real (i no l’interés particular dels de sempre) i amb visió de futur, no tindré cap inconvenient en reconéixer-li els mèrits individuals que, en potència, atresora i que, de moment, romanent ocults, fins i tot, per molts dels seus disciplinats votants.