CRISI DEL PP O DE LA POLÍTICA AMB MAJÚSCULES?

Aquest migdia, justament, no hem posat el televisor a casa a l'hora de dinar. Ha estat una setmana molt carregada de feina i calia parlar d'assumptes domèstics. Però, heus ací, que gràcies al 3/24 (un canal de la Generalitat de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló per la TDT) m'acabe d'assabentar de la que li han muntat els madrilenys a Mariano Rajoy...

La crisi dels partits polítics, en democràcia, mai és una bona notícia, ni té perquè agradar a cap demòcrata. Ni m'agrada la crisi d'Esquerra Unida al País Valencià que, de rebot, tracta d'esquitxar el BLOC, ni m'agrada la crisi del PSPV (¿?) -vull dir el PSOE de València-, ni, per suposat, m'agraden aquests numerets que s'estan muntant per part dels populars. I el problema sempre ve pel mateix: pels resultats electorals i per l'histerisme que provoca la derrota en tots aquells que han fet de la política no un mitjà per millorar col·lectivament, sinó una manera com una altra de guanyar-se el pa.

El Bloc Nacionalista Valencià és un partit menut, però som la tercera força municipal valenciana, encara que, és veritat, hem tret mals resultats als darrers comicis electorals. A nivell municipal, per raons internes de cada poble o ciutat; a nivell autonòmic es va aconseguir l'objectiu dels dos diputats (potser a costa de certa pèrdua a nivell municipal) i a nivell estatal, es fracassa sempre, potser, per manca d'un projecte que abaste aquest àmbit i també, tal vegada, perquè d'entrada sempre s'ha considerat inabastable...

Però, malgrat tot açò, al si del Bloc Nacionalista Valencià s'està vivint un moment d'unitat i catarsi, perquè, tal vegada, no patim els tics autoritaris dels partits grans i, a més, com no comptem amb cap tipus de pessebres (tant de moda al PP i al PSOE), la majoria d'afiliats provenen del món laboral i/o universitari, però pocs de l'atur. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem elegit Enric Nomdedéu, per unanimitat, com a president de la coordinadora Intercomarcal del Nord del País Valencià i, a nivell local, hem celebrat l'Assemblea d'afiliats i simpatitzants del col·lectiu del BLOC de Vila-real on cadascú ha dit la seua, sense faltar, perquè entre tots aconseguim, de bellnou, il·lusionar el nostre electorat (que el tenim!).

Respecte a la lamentable guerra civil del PP, vista des de fora, tots pensem que es veia venir:

-El PP mai s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia interna, ni per ser un partit manifestacioner: ara els seus militants fan manifestació per qualsevol cosa (quant els ha ensenyat la Guerra d'Iraq!) i, a més, li demanen a Rajoy el que ni Fraga, ni Aznar varen fer...

-El PP tampoc s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia externa i, tal vegada, s'ha acostumat, almenys al País Valencià, a escoltar sempre la Voz de Su Amo que són ells mateixos i per això es dediquen a censurar emissores (TV3 a Alacant, a emetre coses lamentables i de poquíssima audiència a Canal9-TV, a fer fugir el professorat amb propostes surrealistes com la de treballar debades a l'estiu o, el que és pitjor, fer classes en Anglés perquè sí, etc.).

-Aznar va nomenar Rajoy digitalment, a dit.

-Els caps de llista municipals (almenys a les comarques de Castelló) sempre tenen el vist-i-plau dels de dalt i, per suposat, tots els següents del llistat, és a dir, mai han fet POLÍTICA DE BAIX CAP A DALT, sinó tot el contrari (el Cap o proposa, o disposa, però amb tot el món es posa...).

-Rajoy no va tenir prou autoritat per convidar Zaplana i Acebes a fer mutis fòrum, quatre anys enrera (després de la gran representació del famós 11-M), i va enrocar-se en fer política de dreta dura, per no dir extrema (pregunteu a Pimentel o Piqué).

-Finalment, a l'estat espanyol també hi ha seguidors de Le Pen que, fins ara, no sé a qui hauran votat (hi ha partits, oficialment, d'extrema dreta, però sense cap tipus de resultats electorals), mentre el PP aconseguia l'hegemonia des del centre-dreta fins la dreta més extrema.

-Ara, potser, hi ha tres partits: el de Maria, el d'Esperança i el d'Alberto: falta saber quin és el de Mariano... (per cert, el d'Eduardo tots sabíem que era el Partit Europeu... de l'euro!).

Total, que mentre la política i el partidisme continue a mans dels chupasueldos (així ho cridaven aquest matí els militants concentrats davant la seu del PP i d'aquestos, al PP i al PSOE, n'hi ha molts), continuarà el bipartidisme per un tub (qui va dir crisi?), els partits menuts seguirem sense créixer i els grans, com sempre, es dedicaran a controlar, a formar part de consells d'administració públics i privats (caixes d'estalvi, banca, multinacionals de tot tipus, canals de televisió i comunicació en general, etc.), a tirar de visa-or pública i, com deia el meu avi en un castellà postís, El ca hecho el mundo que lo cuide!!!