diumenge, 25 de maig del 2008

VILA-REAL, 10 ANYS DE FUTBOL DE PRIMERA


El 24 de maig és una data enregistrada amb lletres d'or a la història de la ciutat de Vila-real. Va ser, precisament, un 24 de maig quan Alfons XIII va concedir a la Vila de la Plana el títol de ciutat en 1904. Quasi un segle després, concretament 94 anys, en la mateixa data el Vila-real Club de Futbol aconseguia el seu primer ascens a la Divisió d'Honor del futbol espanyol.

El 24 de maig de 1998 va coincidir amb l'últim diumenge de festes. Recorde la Vila deserta al migdia, els cadafals mig desmuntats, el silenci habitual de tot l'any fent-se hegemònic després del tsunami fester. Tothom descansava de la ressaca de 10 dies de rauxa, per si de cas. A la nit, el Vila-real jugava a Santiago de Compostel·la el partit de tornada de la promoció d'ascens a Primera Divisió després d'haver empatat, miraculosament, a casa, a l'haver fallat un penal els gallecs. Potser, jugar la promoció d'ascens ja era, de llarg, un gran premi per a una bona campanya...

Però, tal com arribava l'hora, ens anaven entrant els nervis a tots: als aficionats que es trobaven a Santiago i als que seguiríem el partit a casa o a la pantalla gegant de la Plaça Major (Allò era una plaça! Ja vorem com quedarà l'actual, després d'omplir-la de macroviseres metàl·liques i d'altres megaornaments que, al final, no deixaran lloc ni per l'estàtua de Jaume I! Que Sant Pasqual ens agafe confessats si l'any que ve guanyem un títol, perquè a la Plaça Major s'està fent un autèntic atemptat urbanístic, estètic i financer: quina manera de llançar els diners públics i d'hipotecar el futur d'una ciutat sense consensuar res!!!)

Recorde la paella al maset, la primera part al televisor de casa (era pesimista i no tenia ganes de patir en públic), l'entrevista de l'amic Xavier Latorre per a Ràdio Nacional d'Espanya (on vaig afirmar, a la mitja part, que Sant Pasqual m'havia retornat la fe en la victòria i que n'estava segur que anàvem a pujar a Primera Divisió), el gol d'Alberto Saavedra, com no... Una rosca enverinada del migcampista sevillà acompanyada d'un crit de gol sec que ressonà a la Plaça Major i a totes les cases de la Vila, mentre des de San Lázaro els nostres enviats de la ràdio seguien amb el gooo ooooooooooool goooooooooolll.. gggooooooooollll... Raúl Puchol, Toni Alegre, Pepe Chiva, entre d'altres, allargaren per uns segons el cant de joia col·lectiva.

Divendres passat, durant una hora, remmemoràrem aquestes vivències i alegries col·lectives en la presentació d'un llibre de fotografies, editat per la revista Poble, sota el títol de 10 años en la élite... és el mínim que es podia fer en una ciutat on encara hi ha molta mentalitat de poble rural (llaurador) per part, sobre tot, dels representants polítics municipals i molta mandra a l'hora de commemorar els nostres esdeveniments històrics més pròxims i fer producció pròpia per promocionar la nostra cultura. Per cert, entre tanta desídia i mediocritat, me va cridar l'atenció l'extraordinari parlament improvisat de Xavi Mata, el comentarista de Ràdio Vila-real / Punto Ràdio que, des d'ara mateix, és per mèrits propis el Joaquim-maria-puyal-local... que aprenguen els que parlen molt i no diuen res i, sobretot, els que només parlen en comptes de treballar.

A seguir molt anys en primera, futbolísticament, i tant de bo -ho dic de debò!- algun dia ens arribe l'ascens en qualitat de vida, per passar d'aquesta aldea urbana / ciutat-dormitori, mediocre, avorrida, cada vegada més lletja, espessa i estreta per l'escassa visió de futur dels nostres governants i, sobretot, d'uns poders fàctics que sempre s'han dedicat, només, a guanyar diners!

L'enhorabona futbolística a tots els vila-realencs que, almenys, fruim del futbol.


................................................................................................................................
P.D.- Com avui, diumenge, fa maloratge (el millor pel camp... i no vull fer jocs de paraules) i, tal vegada, us trobeu avorrits... us recomane la lectura d'aquest article de Josep Vicent Boira (professor titular de Geografia Urbana de la Universitat de València) publicat a La Vanguardia d'ahir:


LA SINGULARIDAD VALENCIANA

La valenciana es la única de las cinco comunidades autónomas con lengua propia de España que no tiene un partido nacionalista en el Gobierno (y a duras penas en el Parlamento autonómico). A mucha distancia de Catalunya, su tejido político es bipartidista. Ello se debe tanto a la nefasta barrera del 5% de los votos a escala regional como a los propios errores del nacionalismo local. Pero más allá de este hecho y con un mérito indudable, la Comunidad Valenciana no es en absoluto una "Nueva Castilla", ni tampoco la tierra de promisión que algunos sueñan con redimir. El error se halla en equiparar política y sociedad de forma automática. Valencia, en esto, también es muy italiana. Y compleja. Que, pese a todo, la valenciana es una sociedad singular, lo demuestra el barómetro del 2007 de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura para el País Valenciano, que Salvador Cardús presentó hace poco. Sus datos muestran que, hoy, la elite del país es valencianohablante. El 26% de estos asisten a exposiciones, contra un 15% de los castellanohablantes. El 18% de los primeros (por sólo el 11% de los segundos) es consumidor habitual de espectáculos, y casi un tercio de quienes hablan usualmente la lengua propia (contra el 19% de los que se expresan sólo en castellano) va a conciertos. Incluso entre los lectores de libros, los valencianohablantes superan en cinco puntos a los castellanohablantes. El dato es toda una novedad. Hace cuarenta años, el prestigio social se asociaba al castellano. Hoy, en cambio, los valencianohablantes son un grupo dinámico e impulsor de modas y tendencias. Junto a ello, empresas como Mercadona y Consum, líderes de la distribución alimentaria, utilizan el valenciano de forma habitual en su política comercial y en el club de baloncesto de la división de honor, el Pamesa Valencia, que muestra su página web en valenciano. Las instituciones, como siempre, van más despacio.

Hasta cierto punto, Joan Fuster puede descansar en paz: sus ideas han permitido crear una elite que ha alterado sustancialmente la percepción generalizada sobre quienes hablan a sus hijos en valenciano. Pero Fuster se equivocó al no ser capaz de proponer un método para entroncar esta elite emergente con la raíz popular que fue, no lo olvidemos, la que permitió sobrevivir a esta singularidad valenciana durante siglos.

Estos años deberían haber sido suficientes para entender que la valenciana no podrá (ni tal vez quiera) ser una sociedad como la catalana. Pero tampoco se extinguirá su singularidad produciéndose su disolución en el magma de matriz castellana. Desde un punto de vista social y cultural, la Valencia de hoy no se parece en nada a la de hace cuarenta años. Pero, curiosamente, desde un punto de vista político, las diferencias con la Valencia de hace un siglo son mucho menores, y ello explica muchas cosas de la política actual y del éxito electoral de quien gobierna, visionario de este hecho. Ha habido un cierto malestar con España. Rectifico: con el papel que España ha reservado siempre a la sociedad valenciana. Desde principios del siglo XX, subyace en ella lo que Blasco Ibáñez definió como la "agitación moral de los valencianos: pelear por sentimientos mal razonados, pero hondamente sentidos", agitación que se manifestaba ante el abandono de Valencia, su falta de infraestructuras y las escasas inversiones recibidas por el Estado. El calor regionalista nacido de aquella "democracia impetuosa, igualitaria y enamorada de los ideales nuevos" (frase con la que Blasco Ibáñez definió a la Valencia de 1907) ha anidado en esta sociedad, y quien gobierne en Valencia (el PP) y en Madrid (el PSOE) tendrá que lidiar con este hecho. La novedad valenciana es que, por primera vez, junto a este sentido de reivindicar lo justo y necesario para la "región", un sentimiento netamente anticentralista en lo económico, existe ahora una elite leal a la lengua propia y habituada a un entorno cultural activo.

El gran experimento valenciano, el proyecto más ambicioso de los próximos años sería el de aunar ambos componentes. Suena regeneracionista, pero es verdad: hacia dentro y hacia fuera. Y tal vez podría servir de ejemplo para alguna de las otras cuatro comunidades "particulares", legalmente hablando, que tiene España.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No s'hauria de modificar la part de l'himne que diu que els colors són el groc i el blau??
És un suggeriment...

TONI PITARCH ha dit...

En aquest món tot és susceptible de ser millorat i/o modificat, des dels Himnes dels clubs fins les constitucions polítiques... Ara, hi ha coses protocolàries que demanen estabilitat, però això depén dels que manen.
De moment, els números de la camiseta oficial encara són en blau... Els nostres colors (tradicionals, des que caviaren la samarreta blanca i el pantaló negre) són el blau i el groc... En el Madrigal sempre lluitarem: sempre? I si el dia de demà canvien el nom al camp o en fan un de nou? Alfredo Sanz i el que subscriu n'estem molt orgullosos del que vàrem fer: els himnes han de tenir lletres trencadores? s'han de poder ballar a les discoteques?. Els entesos diuen que no, però... sobre gustos, colors (groc?, groc i blau?, blau i groc!).
L'Himne només té 10 anys, el club 85... tu mateix!

xispa ha dit...

Encara no em puc explicar com Sant Pasqual va tenir més poder que el sant compostel.là. Un mal dia, supose, el tenen fins i tot els sants.

TONI PITARCH ha dit...

No oblides, Xispa, el nom del fundador de la ciutat i la imatge que presideix l'altar major de l'Arxiprestal. Sant Jaume també va ser el primer patró de Vila-real i, per tant, no tenia res a perdre... Els sants, al capdavall, són com la banca: sempre guanyen. Visca Sant Jaume i visca Sant Pasqual!

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2023/24 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2023/24 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes