CERTAMEN LITERARI CIUTAT DE VILA-REAL

Fragment inèdit (facilitat pels familiars de l'autor) de la novel·la La gasolinera de la Plaça Major d'Aidea Niput (pseudònim del malaguanyat autor Jaume Prim Erdelavila, assassinat per uns talibans fonamentalistes ara fa tres o quatre anys), Premi de Narrativa del Palaciet de la Pola, llogaret costaner de la Plana Baixa:

- El cadàver està calent -va dir ell. Després d'una lenta agonia -va proseguir- durant més de quatre anys, va expirar el 2006 a mans d'un regidor sense trellat...
- L'últim que es perd, però, és l'esperança -va replicar ella. Pensa en les noves tecnologies, els darrers descobriments científics o els avanços en medicina...
- Sí, tens raó. La societat segueix progressant, malgrat la legió de maltractadors de la democràcia... abans un dictador, després un mafiós disfressat de demócrata, ara un analfabet addicte als micròfons, flaixos i càmeres, més endavant un psicópata coronat de porpres i llorers... Però la fauna literària tampoc no és millor!
-Home, no sigues tan pesimista, alguna cosa de bona n'hi haurà per aquests indrets
.................................................................................................................

Les festes no són res sense l'humor i la cultura. A Vila-real, per sort, anem sobrats de les dues coses que, en certa manera, complementen tant de futbol i tant de bou.

Anit, sense anar més lluny, vam tenir temps de passar per la Casa dels Mundina (i de tanta gent!), abans de sopar una excel·lent cassoleta de conill guisat amb bajocons (a més d'altres entrant saborosíssims) i xarrar amb premiats, membres del Jurat i, fins i tot, amb les autoritats locals.

El Certament Ciutat de Vila-real, després d'uns anys de desprestigi a base de fer, només, una edició cada dos anys i certs mangoneos que, ara, no venen al cas, ni tinc ganes de recordar, sembla que, a poc a poc, podria recuperar l'esplendor d'uns anys enrera on, a base de treball i constància, es va crear un corpus d'autors joves locals que avui s'han guanyat un merescut prestigi (on Vicent Usó i Mezquita ja és l'icona de referència).

De tota manera, encara queden certs detalls pendents:

1) No s'ha donat cap explicació convincent sobre l'aplaçament del Fallo del Jurat i del lliurament dels Premis, ja que en principi (així ho diuen les bases) s'havia previst per al mes de maig.

2) L'acte continua sent d'una modèstia espartana (i que no me diguen que és per la crisi...), malgrat la gran actuació musical d'un guitarrista que va tancar l'acte.

3) S'ha perdut, a més, aquell costum primigeni de lliurar les obres premiades als assistents. De tota manera, sí que és veritat que hi havia una bona mostra de llibres d'edicions anteriors que, com en un bufet lliure, vam poder agafar els presents mentre -això que mai falte!- ens féiem un refrigeri al pati de la planta baixa del que, ara per ara, és l'edifici que fa moltes de les funcions de Ca la Vila.

Entre els membres del jurat, tinguérem l'ocasió de saludar a Vicent Cerdà (professor socarrat al servei de Montilla), Rosanna Cantavella (professora universitària i companya de fatigues al Tàrrega, quants anys!), Vicent Gil (l'arxiver de la Vila), Mª José Badenas (la jove guanyadora de l'assaig sobre El Garrofer al 2000) i, com no, al senyor Santiago Fortuño (professor de la UJI posat de ple en la redacció de la història literària de la ciutat)...

També felicitàrem els guanyadors, Jeremies Soler de Terrassa (narrativa), Teresa Serramià de Barcelona (poesia) i, sobretot, al premi d'assaig Jaume I (per un estudi sobre la Banda/bandes de Música de Vila-real), Onofre Flores, amic vila-realenc i company de tertúlies radiofòniques.

L'edició dels Premis Ciutat de Vila-real 2009, és a dir, la propera, podria acabar certificant la mort d'un cadàver, però com això, a més d'una llicència literària del Tot a 100 és impossible, esperem de veres que signifique tot el contrari, és a dir, donar-li l'alta a un malalt que ha tornat del tanatori, ha superat la UCI i pot tornar a fer una vida sana amb unes quantes sessions de rehabilitació i una injecció econòmica que -com dirien els apocalíptics- ja s'hauria d'haver fet en temps de vaques grasses... Ara toca apretar-se el cinturó, però que no ho pague, com sempre, la cultura.

Enhorabona als premiats i als amants de les lletres que és, al cap i a la fi, el que us volia dir... I és que en festes, com deia el meu avi, El que no siga home que no se llogue (de fet, al cobertor fester -supose- és el que ha volgut manifestar l'amic QuiQue).