LIBERALISME O BENESTAR SOCIAL?

Diuen els experts que la precarització de les condicions laborals i del nivell de vida de la població, als malanomenats països desenvolupats, és un fet inevitable arreu de la geografia occidental. Les condicions que garantien unes àmplies prestacions públiques -educació, sanitat, etc.- i certs mecanismes de redistribució de la riquesa generada que s'aconseguiren després de la Segona Guerra Mundial amb el pacte tàcit entre burgesia i sectors del moviment obrer organitzat (sindicats, partits de masses), això és, el que es coneix com l'Estat del Benestar, té els dies comptats... I no diguem a l'Estat Espanyol, on una jove democràcia de 30 anys escassos ha vingut predicant, entre els més joves i als darrers anys, que, contràriament a la sentència bíblica de la vall de llàgrimes, hem vingut al món per consumir, malbaratar els recursos i practicar el carpe diem...

Després de la revolució industrial i l'esclat de l'imperialisme, vingué la descolonització i l'abandonament del tercer món a la seua sort. Més endavant el liberalisme salvatge, el darwinisme social: en compte de fàbriques i empreses familiars, multinacionals; oblit del xicotet comerç sota les grans superfícies; res de banca pròxima i petita, ara grans companyies financeres; internacionalització del bipartidisme (liberals conservadors / liberals progressistes) i del finançament irregular dels partits polítics (mitjançant caixes d'estalvi, etc.); globalització econòmica i comercial, substitució dels ciutadans per consumidors, dels propietaris per contribuents, etc.

A l'Estat Espanyol, les lleis urbanístiques dels darrers anys han estat un autèntic atemptat contra el xicotet propietari ja que l'execució dels PAIs i d'altres anomalies del sector de la construcció, no solament han servit per omplir les butxaques de polítics corruptes, finançar il·legalment certes formacions locals i ajuntaments en general, sinó que han portat a la proletarització més absoluta de llauradors, ramaders, industrials i comerciants...

El cas de Vila-real és paradigmàtic: d'industrial i llaurador amb vocació de ser, algun dia, una ciutat de serveis, pot esdevenir d'ací a no res en una ciutat dormitori en la que, únicament (toquem fusta!), perviurà una empresa sota la qual, venint de València, s'ha amagat, des de sempre, aquest gran poble, xicoteta ciutat... La crisi, però, potser, encara més la ineptitud municipal, ha portat a una deslocalització accelarada de la indústria local, uns acomiadaments quasi massius i una psicosi de pànic col·lectiu que, de moment, continua in crescendo malgrat l'embelliment del mobiliari urbà i de la zona centre on, de moment, continuen tirant-se els diners a punta pala...