Dimecres passat va jugar la selecció espanyola de futbol al camp municipal de Vila-real. El Madrigal... sí, senyor. A Vila-real, també... Potser com una mena d'homenatge a la trilogia de campions europeus formada per Capdevila, Senna i Cazorla, però també a la gran trajectòria del Villarreal C.F. Per una altra banda, els rivals eren del país de Pellegrini, Don Manuel, l'entrenador culpable de la gran trajectòria futbolística del club i, a més, diuen que va jugar de titular un jove que es va fartar de fer tants gols a Xile que, potser, va arribar a Vila-real cansat...
Molts aficionats, però, davant la patxanga, la crisi, el fred (es va jugar a les 10 de la nit) i l'allau de futbol que tenim al davant (avui juga l'equip del Millars contra el Valladolid del Pisuerga, en partit de Lliga, i dimarts el Manchester United de Champions, tots dos dins de casa), vam optar per seguir-lo a la caixa boja. Per cert, aquesta nit El Madrigal superarà amb escreix l'entrada de dimecres... i el proper dimarts, no cal dir-ho!
I dic Vila-real, la ciutat que té un camp municipal on juga el Villarreal Club de Futbol, perquè la ciutat de Vila-real és Vila-real i punt (oficialment al B.O.E. des del 30 de gener de 2006), però no a Villarreal, senyores i senyors de TVE, Televisión Espanyola, que per cert paguem entre tots (fins i tot la gent de Sabadell -sort que Xavi és de Terrassa-, Sabadey, Sabadel... sí els ciutadans d'una ciutat que a l'arribar a les cordes vocals dels madrilenys sempre acaba perdent una ele o ela final, de la mateixa manera que Cesc, és a dir, Francesc Fàbregas, acaba sent Sex, sexy, etc.).
Però, si ja és greu que els comentaristes no digueren ni una vegada, ni mitja, ni cap -durant la transmissió televisiva- el nom oficial de la ciutat, el topònim Vila-real, la manipulació informativa va ser d'envide la falta i truque. La primera connexió a peu de camp va anar acompanyada del següent comentari (més o menys): Buenas noches, senyoras y senyores espectadores de Televisión Española, desde el campo del Madrigal de Villarreal. Un estadio que, normalmente, suele acoger una media de 15.000 espectadores por partido cuando juega el Villarreal y que, en cambio, hoy presenta un aspecto inmejorable, debido al tirón de la selección española hasta casi llenar el aforo...
Naturalment, els que estàvem a casa davant el televisor, en vore la mitja entrada o poc més que presentava la graderia, vam replicar-li immediatament. Senyor locutor a peu de camp, escolte... En primer lloc, vosté no té ni punyetera idea dels més de 20.000 socis que té el Villarreal Club de Futbol, sí, l'equipaç de Vila-real ciutat, i que cada diumenge arrossega fins les graderies entre 20 i 22.000 espectadors. En segon lloc, salta a la vista que el camp no registra molt més de mitja entrada, pel que siga... I en tercer, si li explicarem les entrades que han comprat els Ajuntaments, sobre tot el de Vila-real, però ajuntaments en plural, de la comarca, per regalar-les als amics i votants, mentre quedaven bé amb la Federació...
Total: Espanya, 15 (amb ajuts municipals) - Vila-real, 20.000 o més espectadors (amb ajuts municipals, provincials i autonòmics, això sí), però, en definitiva, 15 a 20 a favor nostre. Tot el contrari del que se'ns va explicar...
4 comentaris:
El de sempre, Toni, el de sempre. La informació s'ha d'agafar sempre amb pinces. A ma casa (parlant en termes amples) som cinc abonats del Villarreal. Al partit de la selecció no em vam anar cap dels cinc. Jo, ja vaig anar la primera vegada que va venir, aquell partit crec que contra Malta, i vaig tenir-ne prou. No es tractava més que un partit amistós i el comentari generalitzat era que les entrades eren massa cares (realment no m'he preocupat de saber quan costaven), però conec unes quantes persones que anaven amb l'entrada regalada. I no són gent que tinga importants contactes o alts càrrecs, no. Són gent normaleta.
Però ja saps Toni, que hi ha molta gent que no és nacionalista. Ho diuen i s'ho creuen i tot. Mare meua, si jo al seu costat, en termes nacionalistes parlant, sóc poc més que Bambi. Però clar parlar valencià i defensar-lo és ser un radical. Defensar el castellà i tancar les fronteres a immigrants i fins i tot inversions estrangeres és normal, el que fa u que no és nacionalista.
Ah, però parlàvem de premsa i futbol... Potser m'he desviat del tema, se me'n va l'olla.
O potser no...
Que no, que no, però al final sembla que tenir una mentalitat crítica és de persones estranyes, com tu i jo, per exemple.
M'apunte al vostre club de persones estranyes pel fet de tindre consciència crítica!!
No vull sentir-me part del càsting de "El silencio de los borregos".
Sempre se n'apren molt en llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada